A l’era de la informació, sembla que no queda cap racó del planeta que no hagi estat explorat, documentat i cartografiat. Els mapes de Google i els satèl·lits que ens envolten han fet que l’expressió terra incognita, que es feia servir als mapes antics per assenyalar les zones desconegudes per als occidentals, hagi perdut tot el sentit.
Davant d’aquesta realitat, molts sentim nostàlgia pel passat, per aquells temps en què els exploradors i les exploracions, les sorpreses i el sorprenent eren habituals. En aquesta època s’amaguen veritables joies, gestes i fets sorprenents o simplement curiosos.
Un explorador i diplomàtic britànic
A aquest període viatjarem per recordar la figura del muntanyenc i explorador britànic Eric Shipton (Sri Lanka, 1907 – Ansty Manor, 1977). Potser no ho coneguis, però Shipton va ser un dels pioners en el reconeixement i els intents d’ascensió a l’Everest, i alhora, com veurem, va exercir funcions diplomàtiques al servei de l’Imperi britànic. Entre els seus èxits hi ha la conquesta del Kamet, cinc expedicions a l’Everest (1933, 1935, 1936, 1938, 1951), el descobriment del santuari del Nanda Devi, un intent fallit al Muztagh Ata, vuit llibres publicats i desenes d’ascensions als cinc continents. Entre l’agost del 1940 i l’octubre del 1942, i l’agost del 1946 i l’octubre del 1948 va exercir com a cònsol general de la seva majestat britànica a la ciutat xinesa de Kashgar (Sinkiang) i durant aquestes dues estades consecutives va descobrir, en un lloc remot , l’existència d’un arc natural d’enormes proporcions que es coneix amb el nom de Shipton Arch (Arc de Shipton). Les aventures i els tres intents que van portar al seu descobriment definitiu apareixen registrades en un llibre editat el 1950 sota el títol Mountains of Tartary. El capítol cinc (“The arch”) està dedicat gairebé per complet a la seva **descripció** i als seus inicis podem llegir el següent: “A 25 milles a l’oest-nord-oest de Kashgar hi ha una cadena de crestes rocoses esmolades. Des de Kashgar, i vista des de dalt, no sembla gaire impressionant perquè està semioculta per una massa amorfa de turons desèrtics (…) Mentre viatjava de Kashgar a Tashkent el 1942, a l’alçada de Min-Yol ia unes 25 milles de la primera ciutat, vaig poder observar que un dels pics estava perforat per un forat que semblava començar a 200 peus per sota del cim i arribar gairebé fins a terra. Des de 10 milles de distància era difícil fer-se una idea de la mida d’aquest forat colossal, però segons els meus càlculs, la volta havia de mesurar uns 1.000 peus d’alçada.
No va ser fins molts anys després que vaig tenir l’oportunitat d’intentar estudiar aquest fenomen extraordinari. Subestimant la dificultat de la tasca, la meva dona i jo partim de Kashgar un cap de setmana de gener del 1947 amb aquest propòsit…“.
Un arc natural que es va perdre i es va recuperar
Però allò realment singular d’aquest cas no és la troballa de l’arc sinó la seva desaparició. Durant alguns anys, l’Arc de Shipton va figurar al llibre Guiness dels Rècords com el major arc natural existent al món, però com que ningú el va tornar a trobar, com ningú va repetir la visita, va ser exclòs del catàleg. El seu redescobriment es va produir més de mig segle després, el maig del 2000, quan una expedició composta per cinc membres i patrocinada per National Geographic (http://publications.americanalpineclub.org/articles/12200140200/Asia-China-Kun-Lun- Shan-Shiptons-Arch-First-Ascent) va ser capaç de **relocalitzar-ho** seguint les instruccions redactades per Shipton. Els detalls del descobriment van aparèixer alguns mesos després, al número de desembre de l’edició anglesa de la revista, en un article que portava la signatura de Jeremy Schmidt i el títol de “Journey to Shipton’s lost arch”.
Ara sabem que l’arc en qüestió és a prop de la ciutat d’Artux o Artush, capital de la prefectura de Kizilsu (Sinkiang), a 2.973 metres d’altitud, i que localment es coneix amb el nom de Toshuk Tagh (uigur) o el d’Atushi Tianmen (xinès). El primer sol traduir-se com a “muntanya del forat” i el segon com a “porta del cel”. Aquesta volta gegantina de conglomerat està situada a la capçalera d’una gola de diversos centenars de metres de profunditat i, per tant, les seves dimensions varien segons el punt que es triï per fer els càlculs. El més optimista, el que pren com a referència la base del barranc, li atribueix una alçada màxima de 460 metres i una amplada mitjana de 55.
Fa uns quants anys, les autoritats xineses van decidir convertir aquest monument natural esculpit pels elements en una atracció de primera magnitud. A més de construir i asfaltar una carretera fins a l’aparcament i el centre de visitants que precedeixen la formació, també van habilitar un sender de tres quilòmetres per facilitar l’accés dels turistes dotant-lo de passarel·les de fusta, escales, bancs, taules, baranes, un mirador panoràmic i privant-lo de tota la seva màgia.