L’Essència del Poder i el Ridicle
El desig de poder, revelat de manera transparent i sovint absurdament, sempre conté un matís de ridícul. En l’àmbit polític, però, no tenir aquest desig pot portar a la inacció ia la manca de progrés. Durant el període daurat d’Oriol Junqueras i Marta Rovira a la direcció d’Esquerra Republicana de Catalunya, els pensadors del partit es van esforçar per camuflar la seva ambició de poder. La seva intenció era crear una imatge on l’anhel de governar i el desig d’un bé comú per a la nació es presentessin com una sola entitat.
La Farsa de la Bondat i el Servei Públic
Aquest artifici es basava en el principi que les seves accions no responien a interessos personals o de partit, sinó que eren un exercici de vocació pública. Junqueras i Rovira, així com el seu partit, es van embolicar en un discurs de bondat i pau global, buscant legitimar el desig de poder com un imperatiu moral. Aquest és un truc clàssic a la política, però si no s’analitza bé l’equilibri entre riscos i beneficis, pot resultar problemàtic.
Repercussions del Tacticisme Partidista
Des del seu empresonament, tota maniobra política semblava encaminada a consolidar una hegemonia dins del que va restar dels republicans. No obstant això, aquesta recerca de dominància, duta a terme sense bases ideològiques fermes, mai no va aconseguir concretar-se. Els atacs de distracció i manipulació emocional que es van gestar en aquest context són fàcilment observables avui dia, i resulten humiliants per als qui s’identifiquen i s’activen en la causa independentista.
Fractura entre el Discurs i la Realitat
A mesura que l’enfocament independentista es desplaçava cap a una narrativa de resistència davant de la repressió política, es va evidenciar un joc molt diferent després de la superfície. És essencial reconèixer que les formacions polítiques operen sota interessos que transcendeixen els ideals i se centren en l’aspiració de poder. Quan la desconnexió entre la narrativa i els interessos del partit es torna massa pronunciada, la tensió s’incrementa fins a trencar-se.
Desajustos a l’Estratègia d’ERC
El principal inconvenient per a Esquerra Republicana és que el seu discurs, construït durant la darrera dècada, ha ignorat la distància entre ideals i ambicions. Tot i que el president Pere Aragonès ha intentat promoure la iniciativa d’un govern amb un 80% de suport, la veritat és que aquesta proposta estava basada en un concepte de bé comú que va resultar buit. Sense un marc teòric prou robust que definís allò que significava ser nacionalista i d’esquerra a Catalunya, la façana del partit va quedar al descobert.
Una Oportunitat a la Crisi
Tot i això, el daltabaix de prioritats que suggereix que han pres menys en compte l’alliberament del país podria convertir-se en una fortalesa. La ferida que ha deixat les desavinences recents sembla obrir un camí cap a una organització que no necessiti buscar excuses en les lluites globals per rendir homenatge a la seva pròpia causa. A diferència de les contraparts, Junts, que ha manejat les seves dinàmiques internes de manera més centrada i avara, els republicans enfronten un panorama on la seva debilitat es converteix en un nou espai per reconstruir-se.
El Cinisme i la Necessitat d’Actuar
Els convergents, històricament, han mantingut un cinisme més desacomplexat, afirmant el seu dret al poder gairebé com una qüestió de justícia. Aquest contrast es planteja entre la percepció de la Generalitat com a bé propi versus la idea que ha de ser un recurs col·lectiu. De vegades, es fa més sentit acceptar l’aspecte ridícul que comporta el desig de poder que intentar amagar-lo, cosa que sovint porta a situacions encara més enutjoses.
La Desconnexió entre Discurs i Realitat
El contrast dissonant entre l’anàlisi retòrica i la situació real ha colpejat més dur els republicans que els convergents. Tot i que el desajust en la lluita per l’hegemonia els brinda un indici d’oportunitat, la continuïtat d’antics lideratges i la manca de noves propostes ideològiques impedeixen que transformin els seus defectes en virtuts. Per avançar, han d’evitar recolzar Salvador Illa i obrir un debat intern que no sigui manipulat pels que han conduït el partit on és. Tot i això, en el context actual, amb escàndols i un horitzó electoral incert, fer aquesta transició podria interpretar-se com un acte suïcida.