La lluna com a símbol de solitud
En les nits més obscures, la lluna es presenta com una figura enigmàtica, girant al voltant del seu propi eix mentre orbita al voltant d’un misteriós nucli. Aquesta ballarina del cel, amb una aura que evoca els boscos profunds, sembla estar atrapada en un dilema: continuar el seu camí o aturar-se a considerar el que deixa enrere.
Una mirada que parla
Observant-la, la lluna m’ofereix una connexió silenciosa, una mirada que sembla comprendre les meves inquietuds. Els seus ulls, que recorden la natura salvatge, reflecteixen la confusió que la consumeix. Les marques del seu viatge, visibles en forma de cràters i valls, són testimonis d’un món que ha experimentat transformacions profundes.
El sentiment d’impossibilitat
A mesura que la lluna avança, sento que s’allunya, com si la seva presència, que havia estat un far en la meva vida, es tornés cada cop més etèria. La meva intenció de ser un suport per a ella es converteix en una càrrega, i la distància que ens separa s’incrementa, potser sense que ella n’és del tot conscient.
Un desig de reconexió
Amb el cor ple de desig, clamo a la lluna, esperant que les seves mirades es tornin a entrelligar. La seva suavitat, l’eco de la seva presència, s’està esvaint lentament. Cada nit que passa, la seva llum sembla més llunyana, i l’angoixa de la seva absència es transforma en un eco que ressona dins meu.
Un viatge sense retorn?
Miro cap a l’infinit, preguntant-me si alguna vegada la lluna desitjarà retornar, si alguna vegada voldrà compartir de nou el seu brillantor amb el meu petit món. La seva dansa en el firmament, cada vegada més frenètica, em recorda que la distància no és només física, sinó també emocional.
La inevitabilitat de l’elecció
La meva esperança de construir un pont cap a la lluna és una il·lusió; la seva decisió de tornar o no és completament seva. Mentre la miro desaparèixer en l’immens oceà de les estrelles, comprenc que la bellesa del seu misteri radica en la seva llibertat. I així, em quedo amb la meva enyorança, amb la desitjada promesa d’una futura reunió que, potser, algun dia es realitzarà.