Una història marcada pel destí
L’herència cinematogràfica d’El Cuervo és innegable, però la seva nova adaptació ens recorda que, malgrat el seu llegat, no tot el que brilla és or. La tragicomèdia que envolta la mort de Brandon Lee, fill del llegendari Bruce Lee, ha deixat una empremta que, sense dubte, ha influït en la percepció d’aquesta pel·lícula. La seva mort prematura en un accident de rodatge ha donat peu a especulacions que han alimentat teories de conspiració i llegendes urbanes al llarg dels anys.
Revisió d’un clàssic
La nova versió d’El Cuervo arriba als cinemes amb l’objectiu de captar l’atenció del públic, tot i que es troba davant d’un gran repte: superar l’impacte emocional de la versió original de 1994. Aquesta nova adaptació, dirigida per Rupert Sanders, intenta mantenir l’essència del còmic de James O’Barr, però es queda curta en el seu intent de recrear la profunditat que va fer del film original un clàssic de culte.
Un guió incoherent
El guió d’aquesta nova entrega sembla estar farcit de decisions creatives discutibles, amb un dolent que es ven literalment a forces fosques i una trama que sovint desafia la lògica. Els moments de drama s’intercalen amb escenes que semblen extretes d’un anunci de colònia, deixant l’espectador perplex davant la manca de coherència narrativa.
Una estètica que no pot salvar la trama
Malgrat l’impacte visual i l’estil que caracteritzaven la versió original, la nova entrega no aconsegueix captar la mateixa màgia. Els plans zenitals i les escenes de càmera lenta semblen més un intent de fer espectaculars moments que no pas un enfocament artístic ben pensat. La falta d’un ritme adequat i les línies de diàleg forçades fan que el film esdevingui un espectacle de riures involuntaris en lloc d’un drama profund.
Una reflexió sobre el que podria haver estat
El Cuervo 2024 ens ofereix una oportunitat per reflexionar sobre les expectatives que tenim sobre les adaptacions modernes. Potser l’original era tan potent que qualsevol intent de revisitar-lo estava condemnat al fracàs. La pel·lícula, amb la seva solemnitat exagerada, ens recorda que no sempre és necessari revifar llegendes, i que a vegades, és millor deixar que els clàssics perdurin en la seva grandesa.
