Un moment de reflexió en el bar
De vegades, la vida ens sorprèn amb situacions que semblen extretes d’una comèdia absurda. En una d’aquestes ocasions, vaig decidir escapar de les pressions laborals i relaxar-me amb un bon whisky al meu bar habitual. Amb la copa a la mà i una cigarreta encenent-se entre els dits, em vaig submergir en la rutina familiar, remenant els glaçons com si fossin les preocupacions que volia deixar enrere.
La fugida del somriure
Enmig d’aquell moment tranquil, vaig adonar-me d’una pèrdua inquietant: el meu somriure havia desaparegut. Era com si un element essencial del meu ser s’hagués evaporat, deixant enrere un buit insuportable. Amb les mans buides, només vaig trobar un bitllet malmès de dos dòlars a la butxaca, un record del que havia estat un dia millor.
La pista de ball com a escenari de la pèrdua
Pensant en l’origen d’aquesta pèrdua, vaig recordar la nit anterior, quan la música i els cossos es movien en una dansa frenètica. La imatge d’una morena que es va allunyar, amb un gest de menyspreu, em va colpir amb força. Aquell moment va quedar gravat al meu rostre, transformant el meu somriure en una expressió sardònica que em va perseguir fins aquell instant.
La recerca desesperada
Amb la necessitat de recuperar el meu somriure, vaig recórrer a una solució poc convencional. Vaig demanar al cambrer si em podia deixar el seu somriure, un gest que sonava estrany però que semblava la única opció viable. Malgrat la seva amabilitat, el resultat no va ser el que esperava; la rossa a la taula del darrere va evitar la meva mirada, i em vaig adonar que el somriure prestat no era suficient per recuperar la connexió humana.
Una mirada al mirall
Desesperat, em vaig dirigir al lavabo per mirar-me al mirall. Allà, la veritat em va colpejar: el meu intent de somriure era torçat, carregat d’hipocresia i falsedat. No tenia més remei que afrontar aquesta imatge i la seva desagradable veracitat, ja que no disposava d’alternatives.
L’oficina d’objectes perduts
De camí, em vaig aturar a l’oficina d’objectes perduts. El que em van oferir em va fer riure amargament: cors trencats i alegries oblidades, una col·lecció de sentiments que ningú semblava voler. Cap d’aquests tresors no podia substituir el meu somriure desaparegut.
Un encontre amb el Filòsof
Finalment, vaig enfrontar-me al meu creditor, un personatge conegut com el Filòsof. La seva mala actitud era evident, i la meva falta de recursos no ajudava. Abans de poder escapar de la seva retòrica pesada, vaig esclatar, exigint que em deixés en pau. En aquell instant, el món al meu voltant va començar a desfer-se.
Reflexions sobre la ironia del destí
Ara em trobo en una situació absurda, amb un somriure que no és meu, un reflex d’algú més. La vida, amb la seva ironia cruel, m’ha convertit en el protagonista d’una comèdia en la qual el beneit he estat jo. Reflexionant sobre tot això, em pregunto si mai podrem realment recuperar allò que hem perdut, o si, al final, hem d’aprendre a viure amb les nostres pèrdues.