Recuperant el català autèntic
En l’article anterior vam veure que als joves se’ls amaga el català col·loquial. Això ens porta a preguntar-nos si es pot revertir aquesta situació. La resposta és sí, i només cal recórrer a la parla espontània. Per exemple, molta gent diu ‘pillar’ per a ‘entendre (una cosa)’. Aquesta és una influència del castellà. I com es diu en català? Doncs molt fàcil: ‘pescar’ (i també ‘plegar’) (Noi, no pesquis res del que et diuen!). A més, qui utilitzi ‘pillar’ amb el significat de ‘obtenir un benefici’ pot utilitzar ‘sucar’ (Els polítics sempre estan a veure què suquen) i també ‘pescar’ (Ves a veure què pesques, d’aquest projecte, segur que et caurà una bona morterada).
Paraules alternatives
En castellà s’utilitza la paraula ‘pollo’ (o ‘follón’) per referir-se a una situació complicada i enrevessada. Hi ha gent que ho tradueix tal qual: ‘pollastre’. Quina traducció més aixxxx…! Qui diu això té el cap a una altra banda, ja que tota la vida s’ha dit ‘merder’ (o ‘sidral’): ‘Quin merder s’ha muntat, a la reunió!’ Sí, noi, un ‘sidral’ de cal Déu! El primer mot també s’utilitza per al castellanisme ‘marron’.
Paraules fresques i expressions autèntiques
Tenim a la nostra disposició un gran nombre de paraules fresques i expressions autèntiques. Per exemple, si algú diu ‘rotllo’ per a referir-se a una ‘cosa pesada’, com que és un castellanisme, pot utilitzar la manera com ho diuen a Mallorca: ‘pesadura’ (Quina pesadura, la classe de matemàtiques!). Aquesta paraula s’entén encara que no l’hagis sentit mai. Si algú vol dir ‘treballar’, no cal utilitzar el castellanisme ‘currar’, tenim l’imponent ‘pencar’ (Quan és l’hora de pencar, a aquest sempre li ve una nyonya de ca l’ample). Si algú fa ‘matràfoles’, no cal utilitzar el castellanisme ‘trapicheo’: hi ha el superexpressiu ‘xipot’ (Què fas? Fent xipots? Que no veus que un dia o altre et pescaran!). Si algú es troba una oportunitat de negoci fàcil, és una ‘biboca’ i no un ‘chanchullo’ (El meu cosí sempre està trobant bicoques, en el mercat de cotxes de segona mà, i ha fotut una calerada de mil dimonis).
Moneda i pagament
Molta gent utilitza el castellanisme ‘pavo’ per referir-se a un individu i a una unitat monetària. Ja veieu quina autoestima tan baixa tenen els comunicadors en català que fan servir aquesta paraula en comptes de buscar una forma adequada. En el primer cas, tenim ‘paio’ (paraula no utilitzada en castellà). En el segon, sempre s’ha dit ‘cuca’ (Quant demanen per aquesta andròmina? Mil cuques? Estan sonats!). També podem utilitzar ‘panís’ en comptes del castellanisme ‘panoja’ (El meu veí té molt de panís, per això fa festes tan sovint a casa seva!). A l’Urgell, podem sentir ‘pistrincs’. I tenim un mot molt arrelat: ‘calés’, i també ‘quartos’ (Si sabessis els quartos que ha fet aquest estafant la gent! Té més calés que tu i jo!).
Expressions per a situacions concretes
Per a quan algú ha de pagar les conseqüències, hi ha qui diu ‘pringar’, pres del castellà. No cal: a Girona, en diuen ‘llepar’ (els cantants gironins de música juvenil ho diuen) (Si t’enxampen, lleparàs, nano!). El significat original de ‘pringar’ és quedar brut per una substància viscosa (ecs!). També hi ha qui utilitza el castellanisme ‘pringarse’, però és millor utilitzar ‘envescar-se’ o ‘enviscar-se’.
Inventant paraules
I si no ens ve al cap la paraula adequada? Cap problema: la inventem. Per exemple, si no saps com dir ‘finde’, pots utilitzar ‘capde’ (es pronuncia ‘cadde’, perquè l’expressió ‘cap de setmana’ també es pronuncia així). Fàcil, oi?