23 de febrer
M’encanta llegir dietaris perquè em permeten viure la vida d’una altra persona. Els bons dietaris generen una certa fascinació, una addicció dolça que et transporta a altres realitats sense haver de sortir de casa. No és una addicció en el sentit negatiu, sinó més aviat una connexió íntima amb les experiències i emocions d’un altre ésser humà. És com estar còmodament recolzat al sofà, embolicat en una manta, mentre descobreixes les vivències d’altres persones a través de les seves paraules. Un dietari et permet entrar en la ment i el cor de l’autor, conèixer els seus pensaments més profunds i les seves reflexions sobre la vida quotidiana.
24 de febrer
Fa set anys, vaig prendre una decisió important a la meva vida: començar a escriure cada matí en lloc d’anar al gimnàs. Volia començar el dia amb claredat mental, com els taxistes que ja saben tot el que passa al món a primera hora del matí. Així que vaig començar a aixecar-me abans de sortir el sol, sacrificant hores de son per poder gaudir d’un cafè tranquil al sofà, llegir les notícies en línia o revisar Twitter mentre el món encara semblava adormit. Aquesta rutina em donava una sensació de productivitat i em permetia arribar al treball amb una sensació de realització personal. Vaig mantenir aquesta pràctica durant un any sencer, sense excepcions. Feia exercici físic sense samarreta tèrmica ni calçat especialitzat, sense publicar fotos a Instagram amb hashtags motivacionals. Pensava que ho feia per mantenir el ritme, però ara, set anys després, m’adono que ho feia per deixar de ser una màquina i començar a ser una persona.
25 de febrer
Fer-se gran implica deixar de banda les metàfores i abraçar el pragmatisme. Això em va portar a prendre una nova resolució d’Any Nou: tornar a fer exercici físic, però aquest cop de manera més convencional, amb roba d’esport, sabatilles de correr i una aplicació mòbil que registra els quilòmetres recorreguts. Intento anar al gimnàs tres matins a la setmana, excepte els dimecres, que és el dia que escric l’article per al dijous. Però a les set del matí, quan sona l’alarma, em veig temptat de sortir a córrer per la Diagonal en lloc de fer exercici al gimnàs. Després de dos mesos d’aquesta lluita interna, finalment he decidit canviar d’horari i fer exercici a la tarda. He après que l’única motivació que tinc per córrer és poder escriure un llibre com a resposta a Haruki Murakami, argumentant que la meva gimnàstica preferida és l’escriptura.
26 de febrer
Fa més de deu anys, vaig escriure que marxar del meu poble i tornar a Barcelona un diumenge a la tarda era com partir a l’exili. Un home savi em va dir que em rentés la boca amb sabó abans de parlar d’exili, i tenia raó. Tot i això, els diumenges a la tarda segueixen sent tristos per a mi. Ahir, però, vaig decidir fer-ho encara més trist i vaig sortir a córrer. En tornar cap a casa, un amic em va enviar un missatge dient que havia oblidat comprar paper higiènic, menjar per al conill i una pizza per sopar. Vaig entrar al supermercat i, mentre esperava a la cua, un desconegut em va mirar de reüll, com si hagués vist alguna cosa estranya. Potser era un italià de Siena, vaig pensar. O potser era un bon samarità que volia advertir-me sobre la qualitat del paper higiènic. Es va apropar i em va preguntar si jo era l’autor d’un llibre que havia llegit. Em vaig quedar sense paraules, però encara em va sorprendre més quan em va dir que era professor de Filologia Catalana i expert en un autor que jo admiro. Vam començar a parlar de literatura i vaig descobrir que teníem molts interessos en comú. Va ser una trobada inesperada, però molt enriquidora.
27 de febrer
Li vaig explicar a l’Antoni Isarch que el meu llibre no tracta només de l’autor que admiro, sinó del seu ofici d’escriure. Per això vaig decidir escriure el meu dietari al Velòdrom, un lloc amb una gran càrrega històrica. Vaig saber que volia escriure sobre la meva experiència llegint l’autor, però també volia fer-ho en un lloc que em connectés amb altres escriptors que havien passat per allà. Així que vaig començar a escriure al Velòdrom, un bar amb una atmosfera única. Aquí, les paraules prenen vida i em transporten a altres èpoques i realitats. És com si estigués compartint una taula amb els grans escriptors del passat, conversant sobre literatura i deixant que les seves idees m’inspirin. Aquest bar és com una placenta que em protegeix i em permet créixer com a escriptor. Aquí, les paraules flueixen i em fan sentir viu.
28 de febrer
Avui he arribat al Velòdrom a les vuit del matí, però res sembla igual des que vaig conèixer l’Antoni Isarch. Em diuen que en aquest mateix lloc, fa molts anys, es van produir fets històrics importants. És com si la història s’entrellucessi amb el present i em transportés a altres èpoques. Mentre escric aquest article, em sento com si estigués compartint la taula amb escriptors del passat, com si estigués vivint en un altre temps. És una experiència màgica que em permet connectar amb la literatura i amb els escriptors que han marcat la nostra cultura. Aquí, al Velòdrom, les paraules prenen vida i em fan sentir part d’una tradició literària que mai no morirà.