Un Silenci Inexplicable
El telèfon roman en silenci, i l’absència de la Rosa es fa palpable. Aquesta situació resulta desconcertant, ja que la seva actitud ha canviat dràsticament. Ara sembla envoltada d’un nou cercle d’amigues, que la segueixen a les classes de pilates. La sensació de pèrdua em corprèn; l’amistat que compartíem es transforma en una sèrie de silencis carregats de desconfiança.
Visites Plenes d’Ambivalència
La Pepi, sempre tan optimista, em convida a casa de la Rosa, un lloc que solia ser ple de rialles. La meva ansietat creix amb cada pas pel passadís. Quan arribo, la Rosa és allà físicament, però emocionalment absent. L’aroma del maquillatge barat i l’olor de laca d’ungles em transporten a un món on el dolor es difumina, però la realitat torna ràpidament. Em trobo atrapada en una conversa superficial, on la Rosa es perd entre riures i secrets, mentre la seva mirada no connecta amb la meva.
Una Generació Perduda?
M’ofereixo a entendre el món que envolta la Rosa, però les tendències actuals em semblen alienes. La Pepi, amb llàgrimes als ulls, comparteix la seva frustració sobre la influència d’aquestes noves ‘celebritats’ que semblen dictar les regles de la coolness. La seva filla es refugia en el mòbil i s’oblida de menjar. Com a adolescent, em sento com si visqués en un mar de contradiccions: rebel, curiosa i, de vegades, fins i tot perduda. Però reconec que la Rosa no és estranya, simplement es troba en un laberint emocional.
Un Dia Ple d’Esperança
Avui em llevo amb una sensació de possibilitat. Són aquells moments on un pressentiment em diu que alguna cosa especial pot passar. Crec fermament que la màgia existeix si ho desitges amb força. El pensament que la Rosa podria aparèixer a l’escola em fa somiar. Miro el seu pupitre, amb el quadern ple de dibuixos que em recorda la seva creativitat, i l’echo de la seva absència em pesa.
Retorns i Reencantaments
A mesura que avança el dia, el crepuscle entra per la finestra, i el record dels moments compartits em fa somriure. Obro el quadern de dibuixos de la Rosa i em deixo emportar pels seus talents artístics. Cada traç revela un món ple de màgia: coets brillants, boscos encantats i cels de colors vius. Tot i que les llàgrimes m’inunden, sé que els seus somnis artístics no han desaparegut del tot. Només han estat uns dies de desconcert.
Una Nova Començament
Finalment, quan el record comença a esvair-se, veig la mare i la Pepi abraçant-se, plorant d’alegria. La Rosa apareix, saltant com sempre, amb els seus dibuixos sota el braç i una mirada radiant que omple l’ambient de felicitat. Em sento aclaparada per les emocions; vull plorar i cridar d’alegria. En aquest moment, accepto amb orgull qui sóc, i sé que la vida continua amb noves oportunitats per viure i sentir.