L’Escenari com a Metàfora
Una escena composta per bidons rovellats, cadires tombades, fanals i filats ocupa l’espai sobre la Sala Beckett, on es presenta Qui estigui lliure, una obra escrita i dirigida per Xavi Buxeda i Marcet. L’escenografia, a càrrec de Mariona Ubia amb il·luminació de Jordi Berch, representa un descampat, un lloc de frontera i alteritat on hi ha tres amics al final de l’adolescència. Aquesta representació simbòlica del descampat com un espai mental i de vida als marges s’alinea amb el mateix text, atorgant a aquest territori una categoria d’espai mental on els joves es reconeixen i s’hi refereixen com a ‘la nostra ferralla’.
La Transició a l’Edat Adulta
L´obra aborda la transició al´edat adulta a través dels personatges. Nil Cardoner, al paper de Pol, representa algú ‘embussat en una immaduresa crònica’, preparant la seva entrada a l’escenari. La introducció que realitza no és només metateatral, sinó que també simbolitza l’avantsala a l’edat adulta i el preàmbul a la peça que ha d’abordar com a actor. La vida mateixa, el procés de fer-se gran, constitueix el tram intermedi entre l’inici i el final. Mireia Vilapuig, interpretant Carla, i Pau Escobar, al paper d’Àlex, completen el trio d’amics que busquen pertànyer a un lloc que alguna vegada van sentir com a propi.
Silencis, Sobreentesos i Desfasament
L?obra presenta moments d?una relació marcada per silencis, sobreentesos i desfasaments controlats entre els tres adolescents. El retorn d’Àlex desencadena qüestions identitàries i manifesta la violència interior que afecta tots tres. Pol, per la seva banda, revela una confusió emocional i una ira callada relacionada amb el seu autoodi i sexualitat reprimida. Carla, alhora, tem reproduir el patró de la seva mare alcoholitzada, però silencia les seves pròpies frustracions per protegir els altres dos. L’amenaça de les excavadores projecta metafòricament el final de l’adolescència, simbolitzant el canvi de fesomia i la desaparició d’aquell lloc.
La Intemperie Emocional
La interacció entre els personatges es caracteritza per un llenguatge desarticulat i poc eloqüent, reflectint la voluntat autoral de capturar el registre relacional de persones en formació. Tot i això, els personatges tenen moments de lucidesa, expressant crítiques cap a la ciutat i la seva ineficiència. L’obra aconsegueix transmetre la intempèrie emocional dels personatges gràcies a les poderoses interpretacions dels actors, dirigides amb fermesa per Buxeda. La credibilitat de l’enllaç, l’organicitat de les escenes i l’escalada emocional promouen fortament la identificació del públic amb els personatges.