Una trobada amb un mateix i amb el món
L’idil·li és un estat anímic que pot ser descrit com un cap ple de pardals, una hiperconcentració que fa sentir immortal. És una alquímia mimètica, una abstracció del món i una trobada amb un mateix. En aquest estat, el ventre remou una set i una fam que ni l’aigua ni el menjar poden satisfer completament. Tot el que porta calma és el mateix que porta agitació. Dansant entre la il·lusió i l’agonia, les papallones de l’amor romàntic poden convertir-se en un pes. Allò que avui et fa sospirar pot ser el que t’ofegui demà. L’amor ataca el nucli de la paradoxa i converteix tot en un mirall antagònic.
L’altre com a eix ordenador
En aquest estat d’idil·li, l’altre es converteix en un eix ordenador. És el desig que tenim sobre l’altre, el que projectem en ell. Entre l’ambició submisa i la submissió ambiciosa, trobem l’equilibri. Però mai sabem fins a quin punt el nostre equilibri està en mans de l’altre. Les estructures morals es fan toves quan perdre el senderi sembla el camí més entenedor. Perdre la raó que ens fa humans encara ens humanitza més. L’estira-i-arronsa d’antagònics té el poder d’atrapar silenciosament.
L’eternitat de l’amor
Aquest estat perenne ens fa entendre l’eternitat amb més detall. Tot pren lògica en aquest trencaclosques il·lògic. De vegades, sembla que l’únic que decideixo és si creuar la corda fluixa, si deixar-me engolir pel remolí de contraris. Si em predisposo a deixar-me ferir de nou, si he posat prou voluntat a resignificar les ferides de la vida o si cada cicatriu m’acosta una mica més a la mort. Val la pena ponderar si val l’alegria, si vull fer-me aquest enèsim gest generós o si ja he deixat que la meva pau estigui feta de proteccionisme i voluntat de supervivència. Val la pena estimar la vida o aprendre a desfer-me’n.
L’idil·li inevitable
Quan l’idil·li sembla inevitable, totes les consideracions amesurades perden força i sentit. Aquest és l’esperit que es troba darrere dels sonets de Shakespeare, l’home que ho va inventar tot. Hi ha un moment en què volem volar i per això ens deixem caure. Ens arrisquem a perdre l’equilibri caminant per la corda fluixa perquè, en nom de l’altre, precipitar-nos d’un costat o de l’altre sempre sembla desitjable. Amb els sentits adormits, vivim el moment més desperts. Tot és tan aclaparadorament excitant que, a l’altra banda de la imitació, del mirall, preferiríem que mai no hagués passat. Hi ha dies en què el domini que li donem a l’altre és tan gran que preferiríem que no existís, però l’amor existeix. Ho donaríem tot, ho jugaríem tot, perquè quan l’hem tastat, ens adonem que és una de les poques coses que ens fan acceptar la vida.
La condemna i la salvació
Aquest estat perenne és el que ens fa entendre amb més detall l’eternitat. Atzar i destí, tot pren lògica en aquest trencaclosques il·lògic. De vegades sembla que l’únic que veritablement decideixo és si creuo la corda fluixa, si prenc el risc de deixar-me engolir per aquest remolí de contraris. Si em predisposo l’ànima per deixar-me ferir de nou, si he posat prou voluntat a resignificar les ferides a conseqüència de la vida o si penso que cada nafra m’acosta una mica més a la mort. Si val la pena, que en aquest cas és el mateix que ponderar si val l’alegria. Si vull fer-me aquest enèsim gest generós o si ja he deixat que la meva pau estigui feta de proteccionisme, de voluntat de supervivència. Si estimar la vida és estimar aquest home o aprendre a desfer-me’n. Tota consideració amesurada perd força i sentit quan l’idil·li ja sembla inevitable. Aquest és l’esperit que hi ha rere tots i cadascun dels sonets de Shakespeare, l’home que s’ho va inventar tot. Hi ha un moment en què vull volar, i per això em deixo caure. M’arrisco a perdre l’equilibri caminant per la corda fluixa perquè, en nom de l’altre, precipitar-me d’un costat o de l’altre ja se’m fa sempre desitjable. L’amor és ben beneït; tu ja pots anar fent: ell dels teus actes mai no pensa malament. Amb els sentits adormits, visc el meu moment més despert. Tot és tan sobreexcitantment aclaparador que a l’altra costat de la imitació, del mirall, penso que preferiria que no m’hagués passat mai. Hi ha dies que el domini que li entrego és tal que preferiria que no existís, però l’amor existeix; ho donaries tot, t’ho jugaries tot, perquè quan l’has tastat t’adones que és una de les poques coses que fan acceptar la vida.