La sala d’espera
Res no és més desesperant que una sala que porta impresa l’angoixa a la fusta, enganyant amb la seva innocent placa daurada. És en aquest espai on l’espera es converteix en resposta a tantes preguntes sense resposta. La immobilitat s’apodera de nosaltres, com si la inèrcia fos poc més que una cinta de supermercat. Enmig d’aquesta letargia, els protagonistes d”Hi haurà un setembre per tothom’ (al Teatre Gaudí fins al 2 de juny) veuen passar la vida més lentament del que és habitual. En algun racó del seu subconscient, no han crescut, no tenen arrugues, no han patit ni han enfrontat els desafiaments de la vida. Continuen sent aquells dos innocents que es van enamorar a la barra d’un bar, al ritme de Maniac i vodka. Perquè les utopies sempre es gaudeixen millor amb un got llarg a la mà.
Marcel és la Irene
Marcel (Xavi Mercadé) i Irene (Núria Florensa) són a la sala d’espera d’un psiquiatre infantil per enfrontar el diagnòstic d’Asperger del seu fill. Ja no estan junts, es van separar fa temps, i en desconeixem les raons. Aquesta és la premissa de l’obra: una habitació amb cadires que tenen com a única funció esperar. A cada minut, la narració viatja al passat cronològic per revelar nova informació i després torna al present, brindant una comprensió més profunda. Els salts temporals s’entrellacen com una trena, i l’espectador se submergeix en una discoteca plena, un museu amb quadres penjants o un cotxe ple de joguines infantils. S’agraeix la confiança i la maduresa que l’obra diposita a l’espectador. Els dos personatges principals porten el pes de la història, ja que el seu dolor i la manera com enfronten el seu patiment lideren la trama. Això ens fa reflexionar sobre una cosa que les noves generacions creuran superada: no hi pot haver una relació sana sense una bona comunicació.
Les paraules no dites
Les paraules no dites impregnen la sala i la tornen, de vegades, grisa, encara que l’humor esquitxat a la platea aixeca les comissures dels espectadors. Dirigida per Laura Porta i Ricard Martí, amb dramatúrgia de Frank Bayer, ‘Hi haurà un setembre per tothom’ retrata una relació de parella tristament fallida i demostra que estimar-se molt no és el mateix que estimar-se bé. També és la manifestació del trauma i la cronificació del silenci, que pot ser letal si no és funcional per a lindividu. Crida l’atenció la divergència entre la gestió dels personatges i la càrrega de cura, empatia i responsabilitat que recau a la figura femenina. En algun moment, el cicle de retrets i laments, encara que ja hagi estat disseccionat, pot resultar excessiu. No obstant, la ficció atrapa perquè interpel·la i assenyala moltes facetes de les relacions familiars, i tots ens identifiquem com a núvies, pares, germans, cunyades i filles.
El teatre en petit format
No ha de ser fàcil tirar endavant una obra de baix pressupost, en un espai reduït i sense grans ornamentacions, tot apostant dues persones i una destinació. La feina es multiplica quan la recepció del públic és més complicada, i els aplaudiments ressonen amb més força, valorant l’esforç i la il·lusió amb un ressò addicional. L’experiència de presenciar el teatre en format reduït permet una immersió autèntica, gairebé es poden sentir les gotes de suor produïdes pels focus. De vegades, fan venir ganes d’aixecar-se de la cadira i cridar que no es rendeixin, que se’ls comprèn, que també hem patit i tenim dubtes quan discutim amb la nostra parella o no sabem com superar els desafiaments de la vida. Aquest setembre demostra que els traumes cremen més al final de l’estiu, exposats al sol ardent, però que l’afecte sempre és més gran quan hi ha més possibilitats de tocar-nos amb els rovells dels dits.