El desvari del jutge Aguirre
El jutge Aguirre ha portat la seva obsessió per empresonar Puigdemont i els independentistes a un nivell de surrealisme inimaginable. Tot i haver estat advertit per l’Audiència de Barcelona i l’entrada en vigor de la llei d’amnistia, ha decidit obrir una nova causa per ‘traïció a la pàtria’, endinsant-se en un deliri sense límits.
Un relat sense fonaments
Sense aportar proves noves, el jutge ha recorregut a resolucions del Parlament Europeu sobre la ingerència russa a Europa per crear un relat trasbalsat que fins i tot assenyala Pedro Sánchez com a còmplice de la suposada conjura russa. Aquesta narrativa surrealista no té base sòlida i s’endinsa en un terreny delirant.
El to surrealista de l’escrit
L’escrit del jutge, en què insinua la implicació de Pedro Sánchez, ha estat descrit com una delícia surrealista, digna de ser inclosa en una obra com ‘Un chien andalou’ de Buñuel. Tot i la gravetat de la situació, el text resulta estrambòtic i surrealista, fregant el que és absurd.
La manca de fonament i l’impacte negatiu
Tot i la falta de proves i de sostenir-se sobre arguments febles, el jutge persisteix en el seu deliri, cosa que ha generat crítiques pel malbaratament de diners públics i el tuf de lawfare. La situació és preocupant, ja que el jutge, en el seu afany obsessiu, persegueix persones reals i fa malbé la imatge de la justícia.
La cort politicomediàtica
El suport i elogi que rep el jutge per part de certs sectors evidencien la corrupció que permea als fonaments de la justícia espanyola. La manca de serietat i la politització d‟aquest cas són símptomes alarmants de la situació actual.