El déu de l’Olimp pop
Al capdamunt de la muntanya Olimp del pop, per sobre de Leonard Nimoy, Mickey Mouse, Núria Feliu i la resta de divinitats, tenim Vincent Price. Ja sigui dret amb un llamp a la mà dreta o assegut amb gest majestuós, allà porta des de l’inici dels temps: consumint la droga de la invisibilitat en versions cinematogràfiques de novel·les d’H. G. Wells, posant-li la veu radiant a El Santo, fent riure amb les esgarrifoses pel·lícules de baix pressupost de Roger Corman, participant en èpiques produccions bíbliques de Cecil B. DeMille, inspirant Stan Lee en la creació del meravellós Doctor Estrany, filmant melodrames amb la nostra Sara Montiel, interpretant un malvat amb cara d’ou a la sèrie Batman dels seixanta, comentant obres d’art del museu del Prado en sorprenents discos de vinil o col·laborant vocalment a la cançó The Black Widow d’Alice Cooper ia Thriller de Michael Jackson. I de la mateixa manera que domina el cel i determina el destí dels mortals amb la seva característica teatralitat i savoir faire —una cella alçada, la veu dolça i el riure malèfic—, actua de creador i presentador sobre les criatures de l’inframón.
Un llibre ple de monstres entranyables
“No m’he trobat mai un monstre que no m’agradi”, li va dir l’actor a la Rana Gustavo abans de ser vampiritzat per aquesta. Estranys, és un tribut i alhora una burla de l’època daurada dels còmics clàssics i les pel·lícules de terror de sèrie B, amb Vincent Price presentant cada relat i cosint les costures narratives que segueixen les aventures d’una sèrie de personatges monstruosos. i simpàtics alhora— que intenten adaptar-se i ser “normals” dins aquest món tan fotudament estrany. Un clàssic del Premi Nacional d’Il·lustració Javier Sáez Castán que l’editorial Barrett recupera 10 anys després de la seva edició original. Un llibre on la nostàlgia vintage i l?estètica pulp es combinen amb l?humor més agut.
Miracles editorials i desaparicions misterioses
“Javier Sáez Castán és un fenomen –em confirmen Manuel, Zaca i Belén, el monstre tricèfal després de l’editorial Barrett–. La seva forma de dibuixar, el seu enginy per homenatjar i parodiar alhora el cinema de sèrie B, ens fascina. Estranys estava totalment esgotat i era gairebé impossible trobar l’edició de Sisè Pis. Havíem de publicar-ho, és una obra mítica, la gent l’ha de tenir a casa seva. Una noia ens va explicar que un exemplar de l’edició anterior li va caure darrere d’un moble i va desaparèixer… Això sí que és estrany! Per a gent com ella, aquí hi ha la nova edició”.
De l’edat daurada del còmic al Flow 2000
El prestigiós filòsof italià Giorgio Agamben es va preguntar què és el contemporani. Per respondre’s, va recordar Roland Barthes, que, al seu torn, pensant en Nietzsche, va dir: “El que és contemporani és el que és intempestiu”. És a dir, allò contemporani o actual és allò que està desconnectat del present, passat de moda, però que no es passa de moda. En una època en què “els temps d’ante” és anar vestida ‘Flow 2000 (two thousand)’, recórrer a l’imaginari dels anys 40 i 50, de l’Edat d’Or dels còmics, les revistes pulp, les Amazing Stories i les pel·lícules barates de terror i ciència ficció, com fa Estranys, pot resultar per al lector un bàlsam miraculosament curatiu del malestar contemporani, una abraçada als imaginaris d’un passat futurista, amb l’esperança de tornar al que mai no va ser però sempre pot estar a punt darribar.
Vostè és la cosa més estranya!
De tornada al present (o al futur), no desvetllo cap dada important si els adverteixo que el lector començarà el viatge contemplant monstres i acabarà convertit en un. Jordi Costa deia al catàleg de l’exposició Cultura Escombraries que: “Mirar monstres no ens converteix en legítims degustadors de cultura escombraries. Només ho serem quan a la mirada del monstre reconeguem un germà espiritual.” “Vaig tenir molt present la pel·lícula Freaks, de Tod Browning –continua Sáez Castán–. De fet, a mesura que vas coneixent els monstres del còmic, t’adones que són absolutament humans: tenen reaccions i sentiments molt comuns. Lambton, el cuc infinit, se sent molt insegur, està a l’atur, té molt poca confiança en si mateix… El Gran Monstre Rosa no suporta que se’n riguin. Bud Chapman, l’estrella de cinema interestel·lar, només pretén ser un més al país d’acollida. I la resta de la societat apareix borrosa, com una màquina en què estem ficats. No sabria identificar on és allò monstruós. No ha estat una preocupació conscient, si més no. Associa més el monstruós al col·lectiu, a títol personal. Hi ha una cosa més monstruosa que el Leviatan i és el que ara anomenem xarxes socials: tota aquesta existència autònoma que adquireixen els grups socials, col·lectius, etc. Tot això sí que em sembla terrorífic”.
El tricèfal de Barrett, més humà que monstruós
Per acabar, tornem al monstre tricèfal de Barrett, que també acaba confessant la seva humanitat: “En realitat som gent del munt. Això sí, fem algunes mogudes rares com queixar-nos i protestar per les coses que no ens agraden del món del llibre. Publicàvem (i ho diem en passat) deu llibres a l’any, però des del 2023 vam publicar tan sols vuit títols. Per què? Doncs perquè a les llibreries han de seleccionar entre unes 1500 novetats editorials setmanals, ia Barrett volem formar part tan poc com sigui possible d’aquesta bombolla i bogeria capitalista. Tant de bo a la següent entrevista que ens facis et puguem dir que només publiquem un llibre a l’any. Això és molt estrany?”.