La ruta dels esclaus: un record de la infàmia humana
Si Ghana estigués sotmès a la turistificació, segurament ja existiria un «paquet vacacional» ofert per la indústria turística internacional que es diria alguna cosa com «la ruta dels esclaus». Però aquesta ruta, que evoca un dels capítols més vergonyosos de la història de la humanitat, realment existeix, i, per sort, té un caràcter, bàsicament, respectuós amb la memòria, preservador de les proves físiques davant de les teories negacionistes, i divulgador de la història (encara que una mica esbiaixada, ja que no esmenta els col·laboradors africans amb els poderosos comerciants europeus d’esclaus i esclaves). En tot cas, he pogut comprovar que no està contaminada per la pandèmia de la desculturització de la cultura del selfi.
Des del nord, concretament des de la ciutat de Tamale, i després de passar pel centre de Ghana (per Kumasi), vaig iniciar la ruta de la memòria de l’abject negoci ghanès de persones per Assin Manso (Riu dels esclaus). En aquest riu els esclavistes rentaven als captius i captives per darrera vegada abans de ser venuts a colons europeus, i gravaven la pell dels presos amb ferros roents per indicar a qui pertanyien. En abandonar el riu –i dirigir-se cap als forts de la costa, on «s’emmagatzemaven» els esclaus i les esclaves mentre esperaven el vaixell que, com a mercaderia, els havia de portar al seu destí- et trobes amb la següent inscripció: «Emancipate yourself from mental slavery», és a dir «Allibera’t de la servitud mental».
L’art com a eina d’esperança i de crítica al capitalisme
Aquestes paraules, de cop, em van traslladar mentalment a l’estada, uns dies abans, al Red Clay Studio, és a dir, a l’estudi on treballa Ibrahim Mahama, de qui, per cert, vaig conèixer la seva obra artística a Es Baluard Museu on fins fa poc s’exposava l’obra ‘Amd. Product Of Ghana’. Cal dir que el Red Clay és molt més que un estudi de l’artista ghanès. És una mena d’institució comunitària on la ciutadania, especialment de Tamale, però també d’altres llocs, participa en tota mena d’activitats, principalment educatives i artístiques, i alhora és un museu amb una col·lecció permanent en què, com sempre i arreu, Ibrahim Mahama -utilitzant la transformació de materials recollits d’entorns urbans, com a trossos de fusta, sacs de jute que es cosen i es posen sobre estructures arquitectòniques, o maquinària ferroviària i d’aviació que l’artista reinterpreta- explora artísticament temes com ara, migració, globalització i intercanvi econòmic, crisis i injustícies del capitalisme, o els grans reptes actuals de la humanitat. Per exemple, al Red Clay s’exposa una instal·lació feta amb centenars de lliteres de la Segona Guerra Mundial que Ibrahim Mahama va adquirir a Grècia. L’obra em va suggerir un angoixant crit contra les guerres, i una desesperant reclamació a l’alliberament de la servitud mental del bel·licisme d’aquests temps. Un missatge lamentablement molt vigent!
L’experiència del Red Clay confirma que sí que es pot practicar un llenguatge artístic per a crear esperança, i fer-ho en la lògica d’una pràctica vital anticapitalista. En aquest sentit, cal insistir que el comerç d’esclaus del segle XVI fins al XIX no va ser un fet casual en la història econòmica moderna. Al contrari, va ser una peça fonamental en els primers moments de la formació del capitalisme mundial. I, per una altra banda, tal com fa uns anys ens va ensenyar Ngũgĩ wa Thiong’o «el triomf final d’un sistema de dominació s’aconsegueix quan el dominat comença a cantar-ne les virtuts». En definitiva, només la servitud mental ens impedeix imaginar una alternativa al capitalisme.