Una obra cinematogràfica única
A Safe (1995), el segon llargmetratge de Todd Haynes, Julianne Moore interpreta una dona burgesa que pateix d’una manera estranya: podria personificar allò que l’escriptora Betty Friedan va descriure com el “mal que no té nom”, en relació amb el malestar ocult de les dones de classes mitjanes-altes atrapades en espais domèstics que semblen controlar sense tenir, però, poder en la institució familiar. En altres pel·lícules del cineasta que exploren el terreny del melodrama, com ara les magnífiques Lluny del paradís i Carol, hi ha més dones atrapades en estructures familiars de les quals són expulsades o bé se’n lliuren: Cathy Whitaker (també interpretada per Moore) descobreix l’homosexualitat del seu marit i, amb això, la falsedat del paradís familiar, i Carol (Cate Blanchett) pren una decisió radical per amor a una altra dona. A May December, que ha estat rebatejada com Secretos de un escándalo en la distribució a l’estat espanyol, Julianne Moore (Gracie) encarna una dona que, per primer cop en una pel·lícula de Haynes, no només té el control de l’espai domèstic, sinó també el poder dins d’una família atípica, però on també s’imposa una normativitat.
Una relació inusual
És difícil definir les condicions socioeconòmiques de la família de May December, formada per Gracie, el seu marit Joe (que té vint-i-dos anys menys que ella) i els seus tres fills, dos dels quals són bessons. No sembla que tinguin molts recursos econòmics, però viuen en una casa prou còmoda a Savannah (Geòrgia), mentre la filla gran estudia a la universitat i els petits hi aniran aviat. Què fa que aquesta família sigui atípica? No és només la diferència d’edat entre la parella. La relació va començar quan ella tenia 35 anys (estava casada i tenia tres fills) i ell, 13. Amb un guió que va arribar a Haynes quan va ser contractat per Natalie Portman (l’altra protagonista femenina) com a productora, la pel·lícula s’inspira en un cas real que va escandalitzar la societat nord-americana a principis dels anys 90: Mary Kay Letourneau, una professora de trenta anys casada i amb tres fills, va ser condemnada a presó per tenir relacions sexuals amb un alumne seu de tretze anys, Vili Fualaau, d’origen coreà. Tot i que a Letourneau se li prohibia acostar-se al noi, la relació es va reprendre i va continuar fins que ella va morir el 2020.
Un film fascinant
En la pel·lícula es posa de manifest que, des dels seus inicis, Gracie ha dominat la relació, però, a més, en el moment en què s’aborda, Joe (que col·lecciona papallones, que semblen tan atrapades com ell) sent una insatisfacció: els fills creixen i marxen de casa per dur una vida que ell mai ha tingut. Una intrusa interfereix en la parella: una actriu que contacta amb Gracie per interpretar-la en una pel·lícula de televisió que vol reconstruir el moment inicial de la relació amb Joe. No és casualitat que l’actriu, interpretada per Portman, es digui Elizabeth, el mateix nom del personatge (una altra actriu) de Liv Ullmann a Persona. Més que una possessió o una vampirització, com en el cas del mític film de Bergman, hi ha un enmirallament, una confrontació, que desequilibra totes dues. Sense moralisme, amb la seva complexitat i intel·ligència habituals, Haynes ens ofereix una pel·lícula fascinant, pertorbadora, amb un humor peculiar i un fons de tristesa. Una obra cinematogràfica reflexiva (amb reflexos a través de la presència de miralls, que a vegades són la càmera: una interrogació sobre la identitat) sobre com una ficció pot ser una traïció a la realitat que pot inspirar-la.