Em sento molt satisfet quan veig que els nostres pagesos surten amb els tractors a les carreteres. Em sembla bé que els pagesos i ramaders reivindiquin els seus drets, que són els de tots, els de la gent, els de la nostra terra.
Quina alegria que es mobilitzin
(els sindicats fa temps que no fan res) per fer-nos saber a tots que estan aquí i que estan lluitant per seguir estant aquí fent la tasca que fa segles que fan que, al cap i a la fi, és la que ens permet continuar gaudint d’una alimentació saludable i natural, i d’un territori ordenat i protegit.
Fan bé de dir prou i fer-se escoltar
, i ens estan fent obrir els ulls del nostre somni on tot està bé i el sector seguirà funcionant malgrat els cops que rep. M’impressiona la seva capacitat d’adaptació, alhora que m’emociona com defensen el seu present, que també és el de tots.
Perquè no tinc tractor
, que si en tingués, m’uniria a les seves reivindicacions!
Amb aquestes paraules jo també vull sortir al carrer, a la llum pública
, per dir ben fort que el que està passant també és responsabilitat nostra, de la societat no pagesa, que a poc a poc està deixant en mans estrangeres, i des de la capital, la nostra sobirania alimentària i, alhora, la nostra identitat pirinenca, catalana i rural.
Amb l’excusa del progrés, els Pallars hem permès
que, sense gairebé cap suport, treguin dels nostres pobles les explotacions, no fos cas que incomodessin al nouvingut i als visitants; hem permès que ens callin les campanes de l’església, que no sonin les esquelles…
Invocant el bé de la societat ja no es poden fer focs
a la muntanya per fer més prats; l’alternativa és que els ramaders la netegin amb mitjans mecànics, però pagant ells, i no la resta de nosaltres, els augments de costos; i així va tot: cada dia més obstacles burocràtics, més vetos, més restriccions, més despeses imposades per algú que està en un confortable despatx a molts quilòmetres del territori…
Som les comarques de Catalunya amb més àrees protegides i amb més limitacions
sectorials, i no és casualitat que això ens porti a una economia extremadament feble, a un monocultiu del turisme i dels serveis, que està constantment amenaçat per periòdiques crisis econòmiques ja que és evident que, quan el cicle econòmic baixa, del primer que ens privem és d’anar de vacances o sortir a dinar.
Només m’ha faltat llegir en aquest diari
que un parell d’alcaldes demanen que el semàfor que regula el trànsit en una zona en obres entre Tremp i Salàs de Pallars, estigui en verd més temps de pujada els divendres i els diumenges de baixada perquè els visitants ens recriminen. Potser aquesta petició té un sentit pràctic, però em sento desil·lusionada que només pensem en els visitants.
Ai coi!!! I els que anem del Sobirà a treballar al Jussà?
O els que baixen a l’Hospital Comarcal del Pallars de Tremp o al Jutjat? O els del Jussà que venen cada dia a treballar al Sobirà?
El nostre temps a la carretera no val igual?
Demostra el teu compromís amb el periodisme de qualitat. Fes-te subscriptor per només 3€ al mes, perquè la informació de qualitat té un preu.
Fes-te subscriptor