Un Inici Impressionant
El passat dilluns 26 d’agost, Beth Taylor va pujar a l’escenari de la Canònica de Santa Maria, on esperava la màgia de les primeres notes del pianista Hamish Brown. La jove artista va obrir la seva actuació amb una interpretació que ens va fer recordar la memorable presentació de Lise Davidsen en el mateix indret, ara fa quatre anys. Amb un talent que ja es fa evident, Taylor ha captat l’atenció del públic com una promesa brillant del panorama musical.
Una Veu Singular
Beth Taylor es presenta com a mezzosoprano, però la seva tessitura contralt la distingeix en un món operístic on aquest registre és poc comú. Nascuda a Glasgow el 1993, la seva veu evoca les grans figures del passat com Kathleen Ferrier i Janet Baker, tot i que aquestes dues eren angleses. El llegat vocal britànic sembla estar en perfecta sintonia amb el seu estil, i podem incloure noms com Clara Butt o Helen Watts en la seva inspiració.
Un Viatge Musical
El concert va començar amb ‘My Lagan Love’, una peça popular irlandesa harmonitzada per Hamilton Harty. La potència de la veu de Taylor es va fer evident des del principi, amb un registre que abastava des dels greus profunds fins als aguts més delicats. Aquesta obra va donar pas a les ‘Trois mélodies de Verlaine’ de Debussy, on la seva veu i el piano de Brown van fusionar-se en una harmonia perfecta.
Explorant Temàtiques Marítimes
El repertori va continuar amb tres lieder de Schubert, entre els quals va destacar ‘Gruppe aus dem Tartarus D. 583’, una poderosa descripció de l’infern. La interpretació de Taylor va ser tan profunda que semblava que la seva veu emergia de les profunditats del món musical, evocant imatges d’Erda de Wagner. Posteriorment, va oferir una versió refrescant de ‘La regata veneziana’ de Rossini, aportant un toc de picardia i sofisticació.
Nostàlgia i Llum
Després de les obres més dramàtiques, Taylor va tornar a la nostàlgia amb ‘Poème d’un jour’ de Fauré. La seva capacitat per irradiar lluminositat a través de la seva veu va ser remarcable, amb una articulació que va captivar el públic. Això es va repetir amb els lieder de Brahms, on la seva interpretació va ressonar amb una sinceritat emocional que va tocar l’ànima.
Un Clímax Marítim
Les ‘Sea Pictures’ d’Elgar van ser la peça central del concert. Amb una intensitat que va fer callar l’audiència, Taylor va transportar-nos a un món on la seva veu, robusta i poderosa, va dominar amb autoritat. La seva interpretació de ‘Sea slumber song’ va ser un moment de delicadesa, mentre que ‘The swimmer’ va mostrar la força d’una deessa del mar, amb notes que semblaven convocar tempestes.
Un Epíleg Nostàlgic
Per tancar el concert, Taylor va oferir una propina que va reprendre el tema del mar amb ‘Sea wrack’, una obra de Hamilton Harty basada en un poema de Moira O’Neill. Aquesta elecció va resultar ser un magnífic epíleg a l’obra d’Elgar, deixant el públic amb una sensació d’esperit marí i nostàlgia. La promesa de tornar a veure Beth Taylor en un futur proper és una expectativa que tots compartim, sabent que talents com el seu són un regal rar en el món de la música.
