El Dilema de la Política Habitacional
Recentment, s’ha generat una intensa controvèrsia al voltant de la responsabilitat dels alts costos de l’habitatge a Catalunya, amb Junts al centre del debat. Malgrat que el seu rebuig a la revisió de la legislació sobre habitatge ha suscitat crítiques, és essencial considerar el paper dels altres actors polítics que, durant anys, han estat al govern sense abordar aquesta problemàtica de manera efectiva.
Un Anàlisi de les Accions Passades
El PSC, que ha estat part integrant del govern espanyol durant més de sis anys, es troba en una posició compromesa. La seva contribució a la creació d’habitatge públic és qüestionable, així com el paper d’En Comú Podem a Barcelona, on han governat durant vuit anys sense aconseguir frenar l’augment dels preus. La inacció dels partits, incloent ERC, Junts, PSC, PP i Comuns, destaca una veritable crisi d’eficàcia política en la gestió d’aquest sector.
Una Perspectiva Nacional
Al nivell nacional, la situació és encara més alarmant. El rescat bancari durant el govern de Rajoy, que va suposar una despesa exorbitant de més de seixanta mil milions d’euros, ha deixat un llegat de pisos buits en mans de bancs que es neguen a vendre a preus raonables. Aquesta realitat ha perpetuat una crisi d’habitatge que afecta especialment els més joves, dificultant la seva independència i estabilitat familiar.
La Necessitat d’Accions Concretes
La construcció d’habitatge protegit hauria de ser una prioritat per a les autoritats autonòmiques, però les excuses sobre la falta de recursos són habituals. Una reflexió sobre el cost de construcció indica que amb un milió d’euros es podrien aixecar entre cinc i set habitatges, depenent de la disponibilitat de terreny. Si l’administració dediqués mil milions d’euros en un termini de 18 mesos, podríem veure la creació de fins a cinc mil nous habitatges.
Una Solució a L’Abast
A més, amb un dèficit fiscal anual de vint-i-dos mil milions d’euros, la possibilitat de construir cent mil habitatges és factible i podria transformar radicalment el panorama habitacional. Aquesta situació ens porta a la conclusió que les solucions no només són possibles, sinó que són necessàries, i que una independència financera i sobirania nacional podrien ser les claus per abordar aquesta crisi.
Reflexions Finals
La queixa dels partits tradicionals sobre els preus de l’habitatge és una distracció que amaga la seva pròpia ineficàcia. Si realment volen canviar aquesta dinàmica, les solucions són al seu abast. El moment d’actuar és ara, i l’estratègia ha de ser clara: prioritzar la construcció d’habitatge i buscar alternatives que garanteixin un futur millor per a la ciutadania.
