Orígenes del Carlisme
Els termes ‘carlisme’ i ‘carlí’ van emergir entre els anys 1823 i 1833, després del final del Trienni Liberal i l’establiment de la segona restauració absolutista sota el regnat de Ferran VII. Durant la meva infància, desconeixia la paraula carlina, però tenia present la de requeté. Reconeixia els tradicionalistes per la bandera blanca marcada amb la creu vermella de Borgonya, que sempre veia al costat de la rojigualda amb la seva àguila i la bandera vermella i negra amb arcs i fletxes, símbols del franquisme. Amb el pas del temps, vaig aprendre que el terme ‘requeté’ probablement prové d’una onomatopeia associada a les milícies conegudes com a ‘terços’.
La Lluita pel Tron
La mort de Ferran VII el 1833 va provocar que el seu germà, l’Infant Carles Maria Isidre, reclamés el tron sota el nom de Carles V, rebutjant l’ascensió de la seva neboda Isabel al poder a Espanya. Aquesta disputada transició va marcar una fita important en la història del carlisme.
Anàlisi de Jordi Canal
L’historiador Jordi Canal s’ha destacat com un coneixedor profund del fenomen carlí i un divulgador de la seva història plena de vaivens i ruptures. En la seva obra recent ‘Déu, Pàtria, Rei’ (Sílex), examina la influència dels seus ideals en les guerres civils espanyoles al llarg d’un segle. Segons Canal, aquest ideari mostrava un notable grau d’inconcreció, cosa que va permetre la coexistència de sectors socials molt diversos i postures variades, que es van unir davant d’enemics comuns, sense importar que la seva confrontació desemboqués en una guerra civil, una de les formes més letals i destructives de conflicte.
Les Guerres Civils Carlistes
Al llarg del segle XIX, el carlisme va estar immers en una llarga sèrie de guerres civils. Hi va haver enfrontaments significatius entre 1833 i 1840, així com entre 1846 i 1849, sobretot a Catalunya, on es pretenia coronar Carles VI, fill de Carles Maria Isidre. Finalment, una altra etapa de lluita va tenir lloc entre 1872 i 1876, amb el pretendent Carles VII, nét de Carles Maria Isidre. Tot i això, cap d’aquests intents de restauració va tenir èxit.
Divisió d’Espanya
Durant aquestes confrontacions, es van configurar dues Espanya antagòniques, on els carlins van lluitar per un conjunt de principis que cercaven la restauració social més que no pas per un tron o una dinastia. Aquesta lluita es va desenvolupar en un clima de desesperació i ira, que va destruir la voluntat fonamental de concòrdia entre els espanyols. La imposició del sistema de Restauració de Cánovas tampoc no va ser acceptada. La catàstrofe del 1898, amb la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipines, va obligar a una reconsideració de les relacions entre Espanya i els seus antics territoris de la Monarquia Catòlica.
Aportacions Literàries i Culturals
Jordi Canal també destaca pels seus amplis coneixements literaris, en particular sobre els cèlebres ‘Episodis Nacionals’ de Benito Pérez Galdós. Galdós, que va ser durant quatre anys diputat liberal per Guayama, va retratar amb gran mesura els corrents carlins.
El Somni de Loredan
Un capítol que ressalta a ‘Déu, Pàtria, Rei’ és ‘El somni de Loredan’. El 1882, Carles VII, qui era considerat el legitimista, va rebre un palau a Venècia anomenat Loredan de la seva mare. Des d’allà, el carlisme va buscar estendre’s i orientar-se cap a Amèrica. Això va donar origen a una vila a Argentina per a carlistas, així com a una altra anomenada Villa Pío Décimo. A Hispanoamèrica, es van publicar diverses revistes amb noms com ‘La Regència Espanyola’, ‘El Tradicionalista’ o ‘La Bandera Blanca’. Un diari destacat va ser ‘El Legitimista Español’, editat a Buenos Aires, que va publicar 174 números entre 1898 i 1912. Carles VII fins i tot comptava amb un carrer a Argentina que el 1961 va canviar a ser carrer 152.
El llegat de Francisco de Paula Oller
Un paper essencial en aquests projectes va ser el del jurista barceloní Francisco de Paula Oller, que va fundar a Argentina, el 1915, la revista ‘Espanya’, òrgan de la Comunió Tradicionalista. Aquesta publicació va haver de tancar el 1929, i Oller ho va fer amb unes paraules que reflecteixen el seu compromís: “A Déu poso per testimoni que hem treballat per la Causa i la Persona durant més de mig segle”.
La Influència Cultural i Social
El 1939, gràcies a la pel·lícula ‘El que el vent es va emportar’, basada en una obra de Margaret Mitchell, es va popularitzar la famosa frase de Scarlett O’Hara: “A Déu poso per testimoni que mai tornaré a passar gana”.
Visions Conspiratives
Luis María de Llarder, líder del carlisme a Catalunya, va plasmar en els seus escrits delirants connexions entre el judaisme i la maçoneria, afirmant que “la maçoneria és un braç (…) A quin cos estarà unit aquest braç? Al judaisme; del qual el satanisme és el cap que ho impulsa o inspira”. En un altre dels seus textos, sostenia que “l’Espanya liberal sempre ha afavorit la maçoneria, com la seva filla que és, perquè l’ha ajudat a la gran obra de demolició del catolicisme a la nostra pàtria”.
Conclusió sobre el Carlisme
Jordi Canal ha realitzat una veritable anàlisi de la realitat del carlisme, acompanyada per la música de Daniel Melingo en un concert del 2015 a Buenos Aires, simbolitzant la connexió entre el cor i el cos d’aquesta complexa ideologia. El seu estudi ens ofereix una visió profunda d’un moviment que ha deixat una petjada indeleble a la història d’Espanya.