Guillem d’Orange, el rei dels Països Baixos i d’Anglaterra
Fa 322 anys, el 8 de març de 1702, a la capital anglesa, Londres, expirava Guillem d’Orange, que havia ostentat el títol de rei consort d’Anglaterra i Escòcia (1689-1694) i de rei absolut des de la defunció de la seva dona, la reina Maria II, fins al seu final (1694-1702). Guillem, que seria conegut com a Guillem III, va venir al món el 1650 a la Haia (Països Baixos independents) i era el fill i successor de Guillem II d’Orange, stadhouder de les Províncies Unides neerlandeses, i de Maria Enriqueta Stuart, germana del rei Carles II d’Anglaterra.
Els stadhouder neerlandesos eren el màxim dirigent polític i militar del país, i des que es va instaurar aquesta figura (independència de les Províncies Unides, 1584) fins que es va canviar pel càrrec de monarca (1815), es va transmetre de forma hereditària. Així doncs, Guillem, entre 1694 i 1702, va exercir alhora els càrrecs de stadhouder dels Països Baixos (com a hereu del seu pare) i de rei d’Anglaterra i Escòcia (com a hereu de la seva esposa). Tanmateix, aquesta coincidència no va comportar cap tipus d’unió política entre aquests territoris.
Guillem d’Orange, el mediador de la política europea
Durant els anys 90 del segle XVII, Guillem d’Orange es va convertir en el principal intermediari de la política europea, fet que mostra el poder emergent d’Anglaterra. En aquella època, el rei hispànic, Carles II, no podia tenir fills i la seva successió era el tema constant de les diplomàcies europees. D’una banda, Lluís XIV de França (que en aquell moment ja era el rei més potent del món) havia suggerit el seu nét Felip d’Anjou (que acabaria sent Felip V d’Espanya). I, d’una altra, Leopold I d’Àustria i del Sacre Imperi havia suggerit el seu fill petit, Carles d’Habsburg.
Molt abans que la diplomàcia de Londres recolzés Carles d’Habsburg, Guillem va plantejar un candidat de consens: el jove Josep Ferran de Baviera. Però la mort prematura del candidat bavarès el va portar a plantejar una segona proposta: repartir la monarquia hispànica. Felip d’Anjou seria rei de la Corona castellanolleonesa i d’algunes colònies hispàniques d’Amèrica (cediria part d’aquest patrimoni a Anglaterra i als Països Baixos), i Carles d’Habsburg seria rei de la Corona catalanoaragonesa (Catalunya, Aragó, València, Mallorques, Sardenya, Nàpols i Sicília).
El pacte de l’arxiduc Leopold d’Àustria que el seu fill Carles mai no seria nomenat hereu al tron de Viena i, per tant, que no es produiria una unió dinàstica austro-hispànica que alteraria el mapa europeu (encara que acabaria regnant, si més no després de la mort del seu germà gran Josep, 1711) i la mort sobtada de Guillem (va acabar a 52 anys per una pneumònia) va refredar aquesta proposta, que, inicialment, tenia el suport de quasi totes les diplomàcies europees (fins i tot, les de París i Viena la van tenir en compte) i de les elits de la Corona catalanoaragonesa.