Una migració marcada per la necessitat
A finals dels anys cinquanta i durant els primers anys seixanta, milers d’individus procedents del sud d’Espanya van abandonar les seves terres empobrides en busca d’un futur millor a Catalunya. Barcelona va acollir molts d’aquests immigrants, que van adquirir petites parcel·les per aixecar les seves cases. La legislació de l’època, curiosament estricta, exigia l’enderrocament de les construccions que no tenien sostre al matí següent de la seva erupció nocturna.
La vida al barri de Torre Baró
El barri de Torre Baró, situat en una zona abrupta, es trobava aïllat de la resta de la ciutat, amb un accés complicat que dificultava l’arribada de serveis bàsics com l’aigua i l’electricitat. A més, la falta de transport públic feia que la connexió amb el centre de Barcelona fos gairebé inexistent, agreujant les ja precàries condicions de vida dels seus habitants.
La força de la comunitat
La narrativa de la pel·lícula revela la força de la comunitat, formada per homes i dones que, tot i viure en la pobresa, tenien un profund sentit de la dignitat. Amb una determinació admirable, van unir esforços per visibilitzar les seves lluites i defensar pacíficament els seus drets. Els veïns es van convertir en agents del canvi, treballant col·lectivament per millorar les seves condicions.
Manolo Vital: un heroi del dia a dia
Entre aquests valents destaca Manolo Vital, un conductor d’autobusos amb un esperit indomable. La seva acció més emblemàtica va ser el ‘segrest’ simbòlic de l’autobús número 47, que va portar fins a Torre Baró per demostrar que el transport era possible. Aquesta acció es va convertir en un símbol de la lluita veïnal.
Una obra cinematogràfica commovedora
La pel·lícula dirigida per Marcel Barrena, que narra aquesta història, capta l’atenció del públic des del primer moment. Es tracta d’un relat profundament humà, amb la participació de veïns que van viure els esdeveniments de 1978. Eduard Fernández ofereix una interpretació del valent Vital que transcendeix la pantalla, convertint-se en un autèntic representant del poble.
Un retrat realista de l’època
Amb un ús magistral d’imatges de les dècades dels seixanta i setanta, la pel·lícula presenta un context històric autèntic, reflectint les llengües que es parlaven: el castellà, el català i fins i tot el ‘català mal parlat’ que els anomenats ‘txarnegos’ van aprendre per integrar-se. A més, es fa una crítica subtil de la desconexió dels polítics amb les necessitats dels barris.
Un homenatge a la resistència social
Considerada com una de les millors pel·lícules de l’any, ‘El 47’ és una obra que combina senzillesa, valentia i una profunda humanitat. Celebra la força del veïnatge i les lluites socials, rendint homenatge a un home que, a través del seu compromís i dignitat, va aconseguir que els barris oblidats recuperessin la seva veu i la seva dignitat.