Un viatge nostàlgic
Volia tornar a visitar el col·legi de la meva infància, encara que ja no existeixi. Fa quatre dècades ho van enderrocar per donar pas a la construcció de nombrosos apartaments. Però no vaig perdre gaire. Aquella capella desagradable amb la figura de la Immaculada (o potser era la de Lourdes) que em causava tanta por (o potser respecte). Els sacerdots, la majoria d’ells pudents i malhumorats, que ens atemorien amb les flames de l’avern pel més mínim pensament pecaminós d’últim moment.
Refugi a la guerra
La meva fuita va ser la guerra, sempre la mateixa (per evitar confusions): el Vietnam, una mostra més de com la guerra ens ha colonitzat prou. Jane Fonda al seu apogeu, entre altres actors i actrius. Una banda sonora suggerent i subliminal. Els Rolling Stones no podien estar absents, i Neil Young seguia interpretant amb el seu grup, Bufalo, en contra de la seva voluntat. En sortir del cine encara conservava l’esperança. ‘És unes escombraries enganyoses’, em va comentar Mikel. ‘Molt masclista’, va opinar Pilar. Per descomptat, tot es va enfonsar. Després, o potser abans, em vaig rescabalar amb ‘La lluna’ de Bertolucci. L’origen del meu patiment es trobava en una tortuosa sessió de cineclub després de tolerar ‘Prima della revoluzione’, una de les seves primeres pel·lícules. En aquella sortida del cinema a Passeig de Gràcia, al costat del salvador drugstore de tantes nits caòtiques, encara no havia experimentat ‘L’últim tango a París’ ni ‘Soñadores’, dues de les seves obres mestres. Però no importava: ‘La lluna’ em va semblar pretensiosa i avorrida.
La cerca infructuosa
En tornar a Bonanova, tampoc no vaig trobar la teva llar, o potser no vaig saber trobar-ho. T’escriuré pels mitjans tradicionals perquè em responguis en un mes, resulta més emocionant, encara que als contemporanis els importi poc. Encara viu a la meva memòria aquest italià desesperat entrant al bar de la mateixa plaça (com es deia? ‘el iot’? ‘l’avinguda’?) exclamant ‘M’han robat la màquina’. Recordava a ‘Totó’, Antonio Vicenzo Stefano Clemente, fins i tot semblava ell actuant a ‘Guàrdies i lladres’ dels Monicelli, però el 1979 ja havia mort. Els meus companys d’aquella època no van tornar: un es va convertir en professor de filosofia, com no podia ser altrament, i l’altre es va convertir en cineasta a Nova York, on encara resideix, amb èxit.
L’eterna cerca
No fem mai un viatge junts, excepte a Blanes. Potser per això, passem la vida retornant a aquell lloc que ja no existeix, a la recerca de capelles, jardins i cinemes mentre la majoria se submergeix a l’odi. Si Vietnam va ser la nostra guerra imposada i colonitzadora, Ucraïna i Gaza semblen encaminar-se cap a un destí similar, potser ningú no ho percep? No avança: els líders polítics de tots els bàndols proclamen l?apocalipsi com si fos un simple carnaval. Quina necessitat urgent tenen d’un moment per penedir-se’n. Però demanar pau ja no està de moda, lluitar és el que s’espera, seria una contradicció militar abstenir-se amb la pipa encesa per compartir-la. Està escrit: on és el nostre Bertrand Russell? L’alcalde de Madrid va celebrar el casament a la mateixa església on l’almirall Carrero Blanco va rebre la seva última comunió: l’ambaixada dels EUA va ser testimoni. Això té algun significat? No. Només que alguns edificis es mantenen i el col·legi on vas estudiar tu ja no, és absurd.
Quant a aquest relat
Espai d’opinió de les Canàries Ara