Un passat oblidat: la mortalitat durant la pandèmia a Espanya
Després de la Guerra Civil, la mortalitat a Espanya ha estat un tema que s’ha intentat ocultar en la memòria col·lectiva. La gestió de la crisi sanitària per part dels partits polítics, incloent el PSOE, PP, Junts, ERC i PNB, ha estat marcada per una falta d’interès en fer balanç dels errors comesos, temint que les seves accions poguessin ser posades en qüestió.
La memòria històrica davant l’oblit sanitari
Mentre que hi ha un debat actiu sobre la memòria històrica relacionada amb Franco, els dos anys més devastadors de la pandèmia semblen haver caigut en l’oblit. Espanya, amb una de les taxes de mortalitat més altes d’Europa i un col·lapse econòmic sense precedents, ha vist com les mesures restrictives no només van afectar l’economia, sinó que també van deixar un llegat de pèrdues humanes.
La vulnerabilitat de la gent gran: un abandonament sistemàtic
La disputa política entre Pedro Sánchez i Isabel Díaz Ayuso ha revelat un aspecte alarmant: la desprotecció de la població més gran. La responsabilitat d’Ayuso es qüestiona, però no és l’única figura implicada. Salvador Illa, ministre de Sanitat en aquell moment, ha aconseguit evitar crítiques durant anys, malgrat les seves decisions controvertides.
Directrius perilloses del Ministeri de Sanitat
Documents filtrats han exposat que sota la direcció d’Illa, es va ordenar l’agrupar les persones grans amb COVID-19 en residències, prohibint el seu trasllat a hospitals. Aquestes directrius, que fomentaven l’aïllament en grups, van ser emeses malgrat el coneixement de la letalitat del virus entre la gent gran.
Situació crítica a Catalunya: un model de desatenció
A Catalunya, la situació no era millor. El Govern va implementar mesures que van desincentivar activament el trasllat de persones grans als hospitals, tal com indica un document del SEM. Aquesta falta de compassió es va traduir en una pèrdua massiva de vides, amb un 25% de les defuncions en residències, mentre que la població d’aquestes només representava el 16% del total.
El paper de les autoritats sanitàries
Les instruccions del SEM revelaven criteris ètics que discriminaven per edat, limitant l’atenció mèdica a persones de més de 75 anys. A més, la falta de signatures de responsables màxims en documents clau va deixar un buit de responsabilitat que ha perpetuat la impunitat.
Un silenci que perdura
Cinc anys després de la pandèmia, el silenci continua sent la norma. Només una organització, e-Cristians, va abordar de manera frontal la tragèdia, i ara el Corrent Social Cristià reclama responsabilitats. La indiferència de les autoritats i els mitjans de comunicació davant aquesta crisi ha deixat una empremta dolorosa en la societat catalana.
La falta d’acció i reflexió sobre els errors del passat ens recorda la importància de no repetir la història i de vetllar per la dignitat de les persones més vulnerables en temps de crisi.