Sèries
La ciutat que ens pertany
Quan les estrenes de sèries són escasses i poc interessants, com passa cada cop més sovint, què millor que recuperar, tornar a veure o descobrir sèries emblemàtiques que per algun motiu o altre no havíem pogut gaudir o acabar de veure. Això em va passar amb The Wire, que em vaig quedar a la tercera temporada, i mira que m’agradava. I ha estat tornar-hi i ja no poder desenganxar-me de la xarxa de fils narratius amb què David Simon i Ed Burns captiven l’espectador, fins al final. The Wire és considerada com una de les millors sèries de la història i sens dubte ho és, per molts aspectes. Com s’ha dit, per la detallada descripció que fa de la vida social, la vida política i econòmica d’una ciutat nord-americana (Baltimore) amb l’abast, la precisió d’observació i la visió moral de la gran literatura (dickensiana, pel realisme i l’amplitud de mirades que entreteixeix). Totes les trames estan centrades en algun aspecte diferent, sempre amb el fil conductor i comú del tràfic de drogues. La visió panoràmica enfoca el tema de la primera temporada en la policia i la lluita contra les bandes de narcotraficants. I a partir d’aquí es va centrant en el contraban de mercaderies del port i els problemes amb els sindicats (segona), els polítics i la lluita pel poder (tercera), el sistema educatiu i les dificultats d’aprenentatge dels nens i nenes dels suburbis (quarta) i els mitjans de comunicació que ja preveuen una crisi sense precedents, especialment la premsa escrita (cinquena). Els seus creadors coneixien de primera mà el que narraven: Simon va ser periodista i Burns, policia i professor. També, molts dels secundaris havien viscut situacions semblants. El que no s’entén és que la sèrie, tan elogiada per tothom, mai no va ser premiada amb un Emmy, i, malgrat els pèssims registres d’audiència, HBO la va mantenir cinc temporades. Però, és clar, eren altres temps. Millors.