El nou uniforme del Barça per a la temporada 2024-2025
El FC Barcelona ha revelat aquest dijous l’equipació que els jugadors vestiran durant la temporada 2024-2025. En un vídeo que ha rebut nombrosos elogis, es poden observar una sèrie d’icones culturals com el pa amb tomàquet, els castellers i la senyera. Aquesta representació mostra el Barça com un referent nacional al futbol, ja sigui guanyant o perdent.
En aquests temps de replegament nacional, sembla que els símbols que sustenten la nostra identitat col·lectiva són cada cop més escassos i, alhora, més simbòlics i menys compromesos. Cap nació al món pensa que per sobreviure hagi de renunciar a la seva simbologia, però en el cas de la catalanitat, moltes vegades reduïm la nostra identitat a símbols comuns que són tan acceptables que ser català mai no suposa una renúncia ni una incomoditat. Fins i tot la persona més contrària a allò català al país pot veure amb bons ulls un simple pa amb tomàquet. El risc és pensar que, fins i tot els que hem retrocedit per tornar a avançar, ho estem fent sobre pilars que no sostenen més enllà del gest i el sentimentalisme.
Reflexions sobre la identitat i la nació
Recentment, en una entrevista realitzada per Andreu Barnils a Miquel de Palol a VilaWeb, l’escriptor, el llibre del qual ‘El jardí dels set crepuscles’ (1989) ha ressorgit, va expressar una idea clara: ‘Si vols ser una nació, has de ser un país . I si vols ser un país, ho has de demostrar amb els teus fonaments culturals i identitaris. No cal témer el concepte didentitat. Si no tens identitat, no hi tens res. En cas contrari, serem només quatre províncies que intenten mantenir tradicions com les sardanes i algun llibre en català”.
Aquestes paraules em fan pensar que una de les conseqüències de la repressió política vigorosa, especialment quan és recent, és que, per no renunciar a la teva identitat d’una manera que no us exposi perillosament, inconscientment la buides de qualsevol contingut extrapolable al camp polític. Els símbols superficials també ens defineixen, però ho fan per tot allò que hi ha darrere d’ells, per allò que els dóna sentit i els ha fet representatius.
El risc d’un replegament superficial
En un moment de replegament, hem de ser conscients de què ens estem replegant. El pa amb tomàquet no ens protegeix contra la persistent dinàmica espanyolitzadora, i els castellers tampoc. Són comuns que ens fan sentir part d’aquesta comunitat política de manera superficial, però per a una entesa profunda de la nostra identitat, necessitem alguna cosa més. Aquesta setmana s’ha viralitzat una piulada de Paul Skallas que instava les elits econòmiques a prendre Barcelona perquè és “massa bonica per deixar-la en mans dels nadius”. Una resposta a aquest tuit es queixava que les pomes de la quadrícula de Cerdà no eren exactament quadrades, és a dir, que els xamfrans estaven retallats.
Darrere la quadrícula de Cerdà hi ha una manera de pensar i de fer les coses, un caràcter que és en part seu i en part nostre. Ens reconeixem en aquesta manera de pensar col·lectiva que es reflecteix a la quadrícula amb xamfrans. Més enllà de la caricatura i la perspectiva derrotista, el buidatge identitari dels anys i la repressió ens ha desvinculat d’una catalanitat estructurant del pensament i de la manera de ser, que encara es filtra en tot allò que ens representa. Aquest és un terreny sòlid sobre el qual tornar i replegar-nos, si ara és inevitable fer-ho.
L’impacte de la història i la cultura catalana
Després de la ‘Hiparxiologia’ de Pujols, la clarividència de Rodoreda, el pionerisme de Monturiol, la prosa de Pla, l’excentricitat de Dalí, les formes i els colors de Gaudí, i l’afany camperol d’Irene Solà, hi ha una col·lectivitat que va sostenir el seu pensament abans que les seves obres passessin a formar part de l’imaginari comú. La catalanitat va forjar almenys una part del seu caràcter, i d’aquesta forja n’hem extret uns fruits que han enriquit el nostre sentit d’identitat.
Avui dia, la identitat s’ha desvinculat del seu caràcter. Tot i que identifiquem la nostra nació amb certs símbols, la identitat ha aterrat en alguna cosa més concreta i superficial. No hi ha un replegament nacional sòlid darrere un embotit de Casa Tarradellas o de sèries de televisió, encara que també ens defineixin. Per desplegar-nos amb tota la nostra força, hem d’arribar al nucli del que som, que és el que la història i l’ocupació ens han negat perquè l’única cosa que realment té una extrapolació política que qüestiona la submissió espanyola és la nostra manera d’entendre el món de manera pròpia.
Un repte per al futur
Cada cop que la diferència d’actitud s’ha traslladat a l’àmbit polític, la repressió ha intentat eliminar-la. És en aquesta característica identitària aparentment abstracta on es troba l’únic replegament prou ampli i substanciós per no convertir-nos en una mera defensa sense riscos. És aquí, crec jo, on necessitem tornar col·lectivament i identitàriament.