Un decret que va marcar un abans i un després
El 31 de març de 1492, en plena efervescència del renaixement europeu, els monarques Ferran II i Isabel I van aprovar un edicte que canviaria radicalment el paisatge cultural de la península ibèrica. El Decret de l’Alhambra, signat a Granada, determinava que els jueus havien de decidir ràpidament el seu destí: convertir-se al cristianisme o emprendre un camí d’exili en un termini de quatre mesos.
Les conseqüències d’una decisió dràstica
No hi ha dubte que aquest edicte tingué un impacte desigual a través dels diferents territoris de la Corona. En el cas de Castella, la resposta fou explosiua: prop de 100.000 persones van optar per deixar enrere les seves arrels, establint-se en diverses regions del Mediterrani i preservant elements de la cultura jueva, com el castellà medieval. Per contra, a la Corona catalanoaragonesa, menys de 20.000 jueus es van trobar obligats a abandonar els seus la llar, amb només uns 8.000 fugint de Catalunya.
El prestigi de les comunitats judeocatalanes
Les comunitats que es mantenien actives a Catalunya, conegudes com a ‘katalanim’, comptaven amb un important prestigi, amb institucions educatives reconegudes a Roma i Salònica. No obstant això, sempre van ser percebudes com una minoria en l’immens escenari de l’exili català, que feia ressò de la rica història jueva a la península.
La població jueva catalana: una realitat en xifres
El 1492, Catalunya presentava un percentatge notable de població jueva, amb un 15% de la població total. Si bé les estimacions sobre la demografia de l’època són complicades d’obtenir, es calcula que uns 400.000 habitants residien a la regió. D’aquests, els jueus haurien constituït una comunitat d’aproximadament 60.000 individus. Aquesta dada revela que, malgrat la fugida d’uns 8.000, una gran part de la comunitat judeocatalana va decidir acceptar el cristianisme, adopting cognoms cristians entre ells, encara que una minoria decidís mantenir viva la fe jueva a l’anonimat.
Un llegat que perdura
El Decret de l’Alhambra no només representa un capítol tràgic de la història jueva, sinó que esdevé un recordatori de les conseqüències que les decisions polítiques poden tenir en les vides de milers de persones. Més de cinc segles després d’aquests esdeveniments dramàtics, el llegat d’aquestes comunitats encara ressona, marcant la història cultural i social de la península ibèrica i deixant una profunda empremta en la identitat col·lectiva.