L’ambigüitat del progressisme a l’esquerra espanyola
El terme ‘progressista’ associat a l’esquerra espanyola és, en molts casos, un mite. Aquesta denominació trontolla quan s’analitza el marc nacional-territorial i lingüístic en què operen partits com el PSOE, Sumar i Podemos. És escassa la presència de figures i sectors que adopten una visió oberta i plural del nacionalisme o de lEstat. El nacionalisme és una constant, ja sigui explícita o implícita, fins i tot entre aquells que es defineixen com a ‘cosmopolites’ o ‘internacionalistes’. Aquesta és una part del mite del progrés.
Dilemes del cosmopolitisme i l’internacionalisme
Durant la meva trajectòria acadèmica, he trobat diversos ‘cosmopolites’ i ‘internacionalistes’ autoproclamats. No deixa de ser curiós que molts revelin un clar nacionalisme estatal poc després d’iniciar la conversa. Exhibeixen una barreja de sorpresa i desconcert quan els seus punts de vista i exemples no s’alineen amb el sentit comú, ni estan preparats per fer front a arguments divergents. Aquest dèficit analític en sectors suposadament progressistes no rau tant en les seves idees, sinó en les plataformes intel·lectuals des de les quals aborden les realitats polítiques. Es tracta, en part, d’una cultura política heretada que fomenta actituds erròniament progressistes basades en una arrogància que menysprea allò desconegut.
El fals progressisme socioeconòmic
De vegades, sota la bandera del progressisme, centrat únicament en assumptes socioeconòmics, alguns creuen que són progressistes en tots els àmbits. Això recorda la fal·làcia pars pro toto, on una part es pren pel tot. Santiago Rusiñol, en to jocós, solia dir que ‘els progressistes són com cavalls amb ulleres; només veuen el que tenen al davant’.
Postures conservadores disfressades de progressisme
A la pràctica, molts líders dels partits esmentats anteriorment sostenen postures conservadores que preserven l’statu quo, allunyant-se d’una lògica veritablement transformadora en termes d’emancipació i pluralisme nacional. Alguns sectors no només són conservadors, sinó directament reaccionaris, alineant-se amb la mateixa cultura política nacionalista estatal que alguns jutges i fiscals a l’alta judicatura espanyola. En el cas del PSOE, figures com Felipe González, Alfons Guerra, José Bono, Javier Lambán i Emiliano García-Page s’han mostrat congruents amb pronunciaments de caràcter nacionalista, similars als de Carlos Lesmes, Manuel Marchena, Pablo Llarena, Manuel García- Castelló, Andrés Barrientos i Concepción Espejel, entre d’altres.
El nacionalisme espanyol i la judicatura
La unitat de l’Estat i la defensa d’un nacionalisme espanyol irreductible i poc liberal es prioritzen sobre els valors i els principis de l’Estat de dret i la democràcia. Si aquesta unitat estatal es percep amenaçada, la resta de components de l’Estat se subordina a preservar-la. Naturalment, no tot és igual. Alguns actors polítics romanen en silenci davant de l’autoritarisme i manca de professionalitat de certs actors judicials.
Excessos judicials en nom del nacionalisme
Hi ha nombroses diferències entre postures extremes, com les del jutge Enrique López, i les argumentacions recargolades de Manuel Marchena i els seus col·legues a la Sala Segona del Tribunal Suprem, que van passar per alt l’aplicació de la llei d’amnistia, malgrat la clara discrepància de la jutgessa Ana Ferrer. Aquest és un dels problemes del sistema judicial espanyol: la manca de protecció contra les arbitrarietats de jutges i magistrats. En una democràcia avançada, alguns d’aquests jutges estarien a la presó a causa dels seus excessos en nom d’un nacionalisme que no s’alinea amb els valors democràtics.
Un nacionalisme arrelat a la cultura política
La cultura política a Espanya està impregnada d’un fort nacionalisme estatal, poc d’acord amb els valors liberal-democràtics. Aquest nacionalisme travessa tant els partits de dreta com els d’esquerra, i mostra una resistència notable a acceptar el pluralisme nacional, cultural i lingüístic de la societat espanyola. Les tradicions intel·lectuals pròpies de l’esquerra, ja siguin més socialistes, liberals o republicanes, no estan preparades analíticament per comprendre plenament el fenomen dels nacionalismes, especialment els no estatals.
Un repte per als progressistes tradicionals
Els progressistes tradicionals han de despertar intel·lectualment si desitgen estendre el seu progressisme més enllà dels assumptes socioeconòmics i de gènere. En cas contrari, seguiran aferrats a falsedats que recorden el personatge de ‘Rumor’ al Pròleg d’Enric IV, 2a part, de Shakespeare:
‘En la llengua em cavalquen contínues calúmnies, que pronuncio en tots els idiomes omplint de falsedats les orelles dels homes. Parlo de pau mentre l’oculta hostilitat fereix el món amb un somriure acollidor.’