La por de perdre-ho tot
Segur que molts de vosaltres heu parlat aquests dies de la tragèdia de València, on un edifici es va incendiar i va deixar sense llar a moltes famílies. Heu pensat què faríeu si us passés el mateix? Heu sentit compassió pels afectats i alhora por de quedar-vos sense res? Aquesta és una reacció normal davant d’un succés tan dramàtic, però també pot generar una certa obsessió per la seguretat que, en alguns casos, pot ser excessiva. Un mitjà conservador va arribar a reclamar una inspecció general de tot el parc d’habitatge i va relacionar l’incendi amb la crisi immobiliària dels anys 2000.
La informació com a eina
Per poder actuar amb criteri i responsabilitat, el que necessitem és informar-nos bé. Carlos Márquez ens ofereix avui dues dades rellevants: la major part dels edificis catalans no aproven la inspecció tècnica quan la fan i més de 1.500 blocs catalans es van fer amb el mateix sistema que el de València que va provocar l’efecte xemeneia en la propagació del foc. Aquestes dades ens han de servir per prendre decisions racionals i aplicar els mecanismes de control adequats, ni més ni menys.
La societat del risc i la seva resposta
Ulrich Beck va definir la societat del risc com aquella on els accidents són fruit de la negligència i la solució automàtica és crear sistemes de protecció per prevenir-los. No importa el preu. No importa el temps. El que importa és estar tranquils pensant que no tornarà a passar. Aquesta actitud pot ser tan errònia com la resignació. Però també pot ser tan il·lusòria com pensar que, si evitem tots els errors possibles, serem eterns. Això només beneficia a les companyies d’assegurances o als professionals que fan informes preventius. Cal ser prudents i, per descomptat, investigar les imprudències, les negligències i els enganys. Si n’hi va haver a València ho hem de saber. Però sabent que el risc zero no existeix o si existeix no ens el podem permetre. Ni negligents ni arrogants.