La tradició de les escissions
L’independentisme català ha viscut sempre de les escissions. Els moviments polítics que aspiren a transformar el sistema d’una forma o una altra, per la seva essència, tendeixen a posar-ho tot en dubte, i aquesta tendència els acaba consumint. Però a Catalunya s’ha arribat a un punt en què ja cal parlar de fragmentació nuclear. Com en aquest procés emprat per generar l’energia nuclear tan discutida, cada moviment que es genera divideix un nucli en dos de més petits i el ressentiment que es desprèn pot repetir l’operació en altres nuclis. Així fins a l’infinit.
La guerra a l’ANC
Està passant ara mateix a l’entorn de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). Mentre l’actual direcció esforça per tirar endavant la llista cívica -que ja fragmentarà l’espai electoral-, dos grups d’exdirigents es confronten, un a favor de la proposta de Dolors Feliu i Uriel Bertran i l’altre, en contra. Una guerra interna en el marc d’un dels costats de l’independentisme civil, que ja partia de la ruptura de facto amb l’altra gran organització de l’ecosistema, Òmnium Cultural.
La competència entre els partits
Mentrestant, els partits, que es presumeix que són els responsables de la frustració que els impulsors de la llista cívica volen resoldre, continuen al marge de tot aquest moviment, immersos a competir entre ells en una batalla a mort per l’hegemonia d’un espai electoral independentista que cada dia és més estret. Junts per Catalunya creu que li ha guanyat la partida a Esquerra Republicana en el control del relat sobre la posició que s’ha de mantenir a Madrid. Però els republicans estan convençuts que aquest suflé baixarà -ajudat per les disputes internes visibles i interminables al partit de Carles Puigdemont-, i ja es preparen per a la gran batalla de les eleccions de l’any que ve. Esperen guanyar-la exhibint l’experiència de Pere Aragonès en la gestió de la Generalitat post 1-O, una carta que pensen que cap candidat junter podria jugar, i menys que ningú el seu màxim líder, si tornés amnistiat, després de sis anys d’exili sense contacte amb la institució.
La qüestió de fons
La qüestió aquí no és qui té la raó, si és que la té algú. L’independentisme s’ha llançat a fragmentar el seu propi espai polític amb l’argument que l’unitarisme és il·lusori i ineficaç i que l’única solució és que guanyi un i els altres callin o, si pot ser, desapareguin. Sense tenir en compte que aquest objectiu sembla encara més difícil que la mateixa independència i que l’única vegada que el moviment ha aconseguit alguna cosa ha sigut forçant la unitat.