Et sorprens quan escoltes fragments de Mariano Rajoy parlant malament dels catalans en actes per a gallecs, o veus el president valencià feliç de regalar-nos aigua que no li pertany, i et preguntes si l’anticatalanisme no serà un xiste privat dels partits espanyols que quan apaguen les càmeres tots esclaten de riure. Quan un fenomen es repeteix sense parar ha de generar certa reflexió. És entre absurd i alarmant que, després de l’extenuació del Procés, l’anticatalanisme pugui semblar només propaganda vana, l’equivalent polític als acudits de deixar el rotlle de paper higiènic buit. És clar que hi ha motius de fons molt més greus, però també podem relacionar que l’anticatalanisme segueixi vigent amb el discurs de l’amnistia.
L’anticatalanisme i la gelosia
L’anticatalanisme, com l’antisemitisme o qualsevol altra mena de racisme, s’entén millor amb l’estructura de la gelosia. La gelosia sempre és patològica independentment del que la teva parella faci o senti: són les teves inseguretats projectant-se sobre l’altre, incapaç d’acceptar el fet que mai podràs estar del tot segur del que la persona que estimes sent per tu i sempre quedarà un espai d’incertesa insuperable. En termes polítics, l’odi a l’altre és una fantasia que et murmura que tot seria tan ideal i tan perfecte si els catalans / els jueus / els immigrants no existissin. Són equivalents a, “tot aniria bé si no tingués aquella companya de feina tan simpàtica”. En realitat sabem perfectament que les societats sempre estan i estaran travessades per desigualtats i divergències, però preferim construir una fantasia que culpabilitzi l’altre.
El problema del discurs de l’amnistia
El problema del discurs de Pedro Sánchez o de Yolanda Díaz amb l’amnistia és que no afronten aquest buit. Massa indulgent amb els catalans i massa protector amb els espanyols, la cantarella de “la convivència” i el “passar pàgina” no serveix de res perquè no conté cap visió de futur. En la lògica de la gelosia és l’equivalent a pensar que no et tornaràs a posar gelós si l’altra persona no torna a fer una broma dubtosa o una mirada lleugerament insinuant. Igual que la relació entre persones, la relació entre comunitats no funciona amagant els conflictes ni posant l’accent en els fets tal com van passar realment.
Les dues fórmules per escapar de l’estructura de la gelosia
Hi ha dues fórmules per escapar de l’estructura de la gelosia, sigui política o personal. Una és treballar-se les inseguretats pròpies i aprendre a reconciliar-se amb l’obertura del món i la llibertat de l’altre. Això és important i s’ha de fer passi el que passi. L’altra és tan senzilla però tan difícil com fixar un objectiu comú. La fricció entre subjectivitats sempre torna. Però si, en comptes de posar el buit constitucional al centre amb una variant de més o menys cínica i resignada de la conllevancia, proposes una causa per la qual lluitar conjuntament, les diferències es retenen i s’integren al mateix temps en una direcció que té sentit. L’anticatalanisme continuarà sent una fantasia política útil mentre l’esquerra espanyola només tingui per oferir discursos com el de la convivència o el “que ve la dreta” i no sigui capaç d’assenyalar un horitzó genuïnament transformador. Que era, per cert, el que tenia l’independentisme abans de perdre la credibilitat.