Una visió crítica del progressisme
El suposat caràcter progressista de l’esquerra espanyola és, moltes vegades, un mite. Això es refereix especialment a les seves idees i actuacions a nivell nacional-territorial i lingüístic. Si analitzem les idees i, encara més important, les pràctiques dels partits polítics espanyols que s’identifiquen com d’esquerres (PSOE, Sumar, Podem), trobem que són poques les persones i sectors que realment mantenen una visió oberta i plural del nacionalisme i dels nacionalismes.
Nacionalisme present, encara que es negui
El nacionalisme sempre és present, admès o no, fins i tot en aquells que es declaren no nacionalistes i s’autodenominen cosmopolites o internacionalistes. Això és part del mite. Al llarg de la meva carrera acadèmica, he conegut algunes d’aquestes persones que diuen que són cosmopolites o internacionalistes. Curiosament, la majoria mostrava un clar nacionalisme d’estat, malgrat les declaracions inicials de ser oberts i globals.
El dèficit analític de l’esquerra nacionalista
El problema d’aquests nacionalistes d’esquerres no rau tant en allò que pensen, sinó a les plataformes intel·lectuals des de les quals interpreten les realitats polítiques. Aquest és un dèficit de la cultura política heretada, que afavoreix postures falsament progressistes basades en l’arrogància que menysprea allò que desconeix.
L’error del progressisme parcial
De vegades, en nom d’un progressisme centrat únicament en temes socioeconòmics, alguns pretenen ser progressistes a tots els altres àmbits. Això és el que els escolàstics anomenaven incórrer en la fal·làcia pars pro toto, és a dir, prendre’n una part pel tot. Cal recordar el que Santiago Rusiñol deia en un to distès: ‘Els progressistes són com els cavalls que porten una pala de cuir als ulls. Només poden veure més endavant.’
El conservadorisme a la pràctica de l’esquerra espanyola
A la pràctica, molts dirigents dels partits esmentats mantenen posicions conservadores respecte a l’statu quo, lluny d’una lògica transformadora en termes d’emancipació i pluralisme nacional. De fet, alguns sectors d’aquests partits són fins i tot reaccionaris compartint la mateixa cultura política nacionalista estatal que, per exemple, alguns jutges i fiscals de la cúpula judicial espanyola.
Exemples de nacionalisme a l’esquerra espanyola
Hi ha posicionaments al PSOE, per exemple, de figures com Felipe González, Alfonso Guerra, José Bono, Javier Lambán i Emiliano García-Page, que resulten congruents amb els pronunciaments nacionalistes de personatges com Carlos Lesmes, Manuel Marchena, Pablo Llarena, García- Castelló, Barrientos i Aguirre. La unitat de l’estat, en aquests casos, es defensa com un nacionalisme espanyol iliberal que es col·loca per sobre dels valors i els principis de l’estat de dret i la democràcia.
Les falles del sistema judicial i el nacionalisme
Un dels problemes del sistema judicial espanyol és que no està protegit de les arbitrarietats i les impunitats d’alguns jutges i magistrats. En una democràcia avançada, alguns d’aquests jutges podrien estar a la presó. Són exemples d‟un nacionalisme que la democràcia i la Constitució haurien d‟haver superat en una societat plurinacional.
Més enllà d’aquests fets jurídics lamentables que provoquen el ridícul i són motiu de burla per als professionals europeus, tota la cultura política espanyola està tenyida d’un fort nacionalisme d’estat, molt poc integrat amb els valors i objectius liberal-democràtics. Aquesta cultura política travessa tant els partits de dreta com d’esquerra, i és molt poc oberta a admetre les conseqüències institucionals i polítiques del pluralisme nacional, cultural i lingüístic de la societat espanyola.
Tradicions intel·lectuals i la comprensió del nacionalisme
Les mateixes tradicions intel·lectuals de les esquerres, siguin més socialistes, liberals o republicanes, no estan ben preparades analíticament per comprendre el món dels nacionalismes, especialment els no estatals. Cal recordar que tant el liberalisme com el socialisme són teories de l’estat i tots els estats del món són nacionalistes. No hi ha excepció empírica al planeta.
La necessitat d’una renovació intel·lectual
Tot i que se sap que els cervells humans tendeixen a ser crèduls i mandrosos, considero que els ‘progressistes’ tradicionals han de despertar intel·lectualment si realment desitgen ser-ho en àmbits més enllà de les qüestions socioeconòmiques i de gènere, com ara els àmbits nacionals, ecològics i lingüístics. En cas contrari, seguirem amb les falsedats implícites que recorden el que diu el ‘Rumor’ al pròleg d’Enric IV, segona part, de Shakespeare: ‘Sobre la meva llengua cavalquen contínues calúmnies, que pronuncio en tots els idiomes, omplint de falsedats els orelles dels homes. Parlo de pau mentre l’hostilitat oculta fereix el món amb un somriure acollidor.’