Introducció
L’oferta pública d’adquisició hostil llançada pel BBVA sobre el Banc Sabadell fa unes setmanes ha tornat a posar en el punt de mira del debat públic les concentracions bancàries. És per això que és un bon moment per repassar els efectes d’aquestes operacions i les seves salvaguardes institucionals a nivell comunitari.
Efectes de les concentracions bancàries
Una operació de consolidació bancària pot venir motivada per diverses raons, i els seus efectes també poden ser diversos. En primer lloc, una entitat amb major volum pot comptar amb una cartera de préstecs més diversificada, cosa que pot incidir de manera positiva en el seu risc de fallida. El fet de disposar d’una base més gran d’actius també els pot obrir la porta a comptar amb major liquiditat, ja que aquests actius poden ser oferts com a col·lateral per accedir a mecanismes de finançament. Des d’un punt de vista operatiu, una entitat més gran també es pot veure beneficiada d’economies d’escala i certes sinergies internes, cosa que pot contenir els seus costos i fer l’operativa més eficient, contribuint a reduir l’excés de capacitat i millorar els nivells de rendibilitat.
Des d’un punt de vista geogràfic, les consolidacions bancàries també poden contribuir a mitigar el risc específic vinculat al cicle econòmic de cada país. Així, davant d’un xoc econòmic que tingui rellevància en un sol Estat, el fet de comptar amb una base d’actius i negocis en altres geografies pot mitigar els seus efectes adversos. També pot contribuir a la integració financera de la unió monetària. Tot i així, la majoria d’operacions de concentració s’han produït, i previsiblement se seguiran produint, entre entitats bancàries del mateix Estat. És per això que sempre hi ha hagut certa voluntat de les autoritats comunitàries per incentivar fusions transnacionals per tal de crear mecanismes alternatius per mitigar els riscos. El mateix BCE reconeix que “la consolidació transfronterera pot contribuir a una major diversificació del risc i integrar els mercats financers”, però que “no és la seva funció directa promoure activament (o evitar) qualsevol forma de consolidació bancària”. Una major concentració en aquest sector també pot fer que hi hagi un més entitats que siguin considerades sistèmiques.
Salvaguardes institucionals a nivell comunitari
Aquests elements fan que sovint hi hagi interessos contraposats entre les autoritats monetàries i/o de supervisió financera, i les autoritats de la competència. La funció de les primeres és vetllar per l’estabilitat financera i minimitzar desequilibris que portin a situacions amb un impacte macroeconòmic pronunciat, com el que vam observar durant la crisi econòmica de finals de la primera dècada d’aquest segle. La funció de les segones és garantir uns nivells adequats de competència en el mercat i evitar els acords entre competidors així com els abusos de posició dominant. Una excessiva concentració en l’àmbit bancari pot anar en detriment dels consumidors, en forma de majors preus o menor varietat de productes disponibles.
La Unió Bancària i el futur
Cal tenir en compte que a nivell comunitari encara no s’ha acabat de materialitzar la Unió Bancària. Si bé és cert que es disposa de dos pilars fonamentals com són els mecanismes de supervisió i de resolució únics, que tenen com a objectiu, respectivament, centralitzar la supervisió de les entitats financeres i gestionar les crisis bancàries de manera ordenada, el darrer pilar encara està per construir. L’any 2015 la Comissió va formular una proposta sobre l’establiment d’un Sistema Europeu de Garantia de Dipòsits a nivell comunitari. Aquesta iniciativa va quedar-se en un calaix, i de moment no ha tornat a reactivar-se. Veurem si els nous òrgans de govern sorgits de la nova legislatura comunitària que s’iniciarà després de les eleccions del 9 de juny torna a donar-li impuls.