L’atractiu dels crims i la foscor humana
Carles Porta té un gust per la morbositat i la capacitat de despertar la curiositat d’aquells que gaudeixen amb les immoralitats alienes que acaben en tragèdia. Els seus crims i les històries que cregui ens acosten a la cara més fosca i pertorbada de la condició humana. La televisió es converteix en un mitjà per satisfer la curiositat i, de vegades, per coquetejar amb els límits morals. Tot i això, convertir morts violentes en contingut audiovisual té un preu: part del públic s’ha acostumat a consumir aquest tipus de contingut de la mateixa manera que ho faria amb una sèrie de televisió, sense considerar la història real darrere de cada episodi.
L’exercici de consciència que exigeix
Des de l’èxit de la sèrie ‘Crims’, les notícies sobre assassinats a les xarxes socials s’han omplert de comentaris frívols, fins i tot alguns dirigits directament a Carles Porta. La muntanya de Tor ha esdevingut un lloc de misteri i violència, atraient aquells que busquen emocions fortes. Seria fàcil culpar la televisió pública de tots els mals i assumir que a l’espectador cal donar contingut fàcil de digerir, sense exigir-li cap exercici de consciència. Tanmateix, allò que atrapa de Tor, fins i tot aquells que queden atrapats en silenci o vergonya, és precisament l’exercici de consciència que exigeix: recordar-nos nosaltres mateixos que allò que veiem és veritat. La sèrie documental sobre Tor ens confronta amb la realitat i ens obliga a reflexionar sobre el respecte per les víctimes i les seves famílies.
El debat sobre lexplotació de les històries
Cada cop que fem clic en un nou episodi de Tor, ens preguntem fins a quin punt es respecta el dolor dels familiars de les víctimes en tornar a explotar una història en què Carles Porta ja ha treballat dues vegades. La veritat supera la ficció, ens diem a nosaltres mateixos. Tor és encara més atractiu que un western perquè els protagonistes deixen anar paraules fortes cada vegada que respiren. La veritat ens satisfà i ens fascina més que algunes ficcions i la tenim a l’abast de la mà. No obstant això, alguns perden la noció de la realitat i es deixen emportar per la morbositat. Tor no té cap altra funció que la d’hipnotitzar i captivar durant una hora a la setmana. El ritme, la música i les paraules dels protagonistes ens envolten. Ens ofereix una finestra a un món fosc i ens permet explorar les pulsions violentes dels altres, encara que sigui amb una mica de culpa. Però hem de ser conscients que la morbositat ens tempta i que la nostra debilitat pot convertir-nos en mers espectadors de la tragèdia.
El talent de Carles Porta
Carles Porta té un gran talent per exposar allò immoral i atrapar-nos, fent que oblidem la nostra pròpia moralitat. La seva fixació es converteix en la nostra i la mirem amb la mateixa lleugeresa amb què ens asseiem al sofà de casa. Si d’aquí a deu anys produís una sèrie documental basada en la mateixa història, aquells que l’hem vist entendríem les seves bondats i desgràcies, convencent-nos que les segones no són tan greus. Aquests equilibris entre la consciència racional i la inclinació natural són els que interpel·len i expliquen els motius de fons de l’audiència de Tor. Carles Porta sap on apuntar i, pel bé de tothom, potser no hauria d’apuntar més.