Un fet històric que va canviar el curs de la guerra
Fa 383 anys, el dia 26 de gener de 1641, es va produir un dels episodis més rellevants de la Guerra de Separació de Catalunya (1640-1652/59). A la vora de la muntanya de Montjuïc, a Barcelona, l’exèrcit format per catalans i francesos va aconseguir derrotar els tercios espanyols i fer-los fugir. Aquesta batalla, coneguda com la Batalla de Montjuïc, va ser la primera gran triomf militar catalanofrancès en aquella lluita. Fins aleshores, els espanyols, que havien envaït el Principat dos mesos abans, havien guanyat tots els combats contra els catalanofrancesos. Però la Batalla de Montjuïc no només va ser la primera d’una successió de victòries catalanofranceses, sinó que també va tenir un impacte extraordinari en el desenvolupament d’aquella guerra.
Els protagonistes de la batalla
L’exèrcit català va estar dirigit per Francesc de Tamarit, conseller-protector del Principat, i va comptar amb nou regiments d’infanteria i artilleria de la Coronela de Barcelona (companyies de ciutadans armats i organitzats per gremis), tres regiments de Fusellers de Catalunya (companyies de mosqueters, anomenats Miquelets, reclutats a les poblacions del país) i dos regiments del Braç Militar (companyies de cavalleria de l’estament nobiliari del país). En total sumaven 6.000 efectius. L’exèrcit francès va estar liderat per Henri Robert de Serinhan, i va disposar d’un regiment d’infanteria, set batallons de cavalleria i una companyia de Mosqueters del rei de França, que sumaven 2.000 efectius.
Els espanyols, confiats per la seva superioritat numèrica (més de 20.000 efectius) i la seva moral alta (no havien sofert cap derrota des de l’inici de la guerra), van cometre diversos errors d’estratègia que els acabarien sortint molt cars. Durant les primeres hores de lluita, els espanyols van perdre més de 1.500 efectius i gran part dels seus comandaments. L’endemà, el comandant espanyol —el cruel Los Vélez, que havia assassinat la població civil catalana en el camí de Tortosa a Barcelona— ordenava la retirada. En la vergonyosa retirada espanyola fins a Tarragona van ser assetjats pels miquelets catalans, que els van causar més de 1.000 baixes. I en arribar a Tarragona, uns 8.000 soldats espanyols van desertar.
Les conseqüències de la batalla
Francisco Manuel de Melo, un dels comandaments supervivents de la desfeta espanyola, deixaria escrit: “Les banderes de Castella, poc abans desplegades al vent en senyal de la seva victòria, caminaven caigudes i trepitjades als peus dels seus enemics, on molts ni per trofeus i adorns del triomf les alçaven; a tanta desestima es van reduir. Les armes perdudes per tota la campanya eren ja en tant nombre, que pogueren servir millor de defensa, que en les mans dels seus amos, per la dificultat que causaven al camí: només la mort i la venjança lloada en la tragèdia espanyola sembla, es delectaven en aquella horrible representació”. Poques setmanes més tard, el comte-duc d’Olivares, ministre plenipotenciari espanyol, posava fi a la carrera militar de Los Vélez.
La Batalla de Montjuïc va ser un punt d’inflexió en la guerra, ja que va demostrar que els catalanofrancesos podien fer front als espanyols i que la seva aliança era sòlida. A més, va reforçar la moral dels catalans i els va animar a continuar la lluita per la seva llibertat. La batalla també va tenir una gran repercussió internacional, ja que va posar de manifest la debilitat del poder espanyol i va obrir la porta a noves aliances amb altres països europeus que s’oposaven a la seva hegemonia.
