Un espai compartit de lluites i esperances
Al fons d’una sala que no tria, una mare es troba atrapada en un ambient que mai ha desitjat. La seva opció més íntima queda lluny, mentre que la cadira més accessible, just al costat de la porta, la força a estar exposada al constant vaivé d’altres mares que entren i surten. No busca companyia, però la necessitat de ser en aquest espai la fa sentir vulnerable.
La rutina d’una situació desconeguda
Cada tres hores, ha de tornar a aquest lloc que la fa sentir incòmoda. A mesura que els dies passen, observa amb frustració com algunes mares semblen completar el seu propòsit amb rapidesa, mentre ella es queda enrere, gota a gota, en un ritorn que l’exaspera. I, malgrat tot, s’esforça per no pensar-hi massa.
Converses que no li pertanyen
Al seu voltant, les converses flueixen entre les mares, plenes de resultats i proves mèdiques. Ella, nova en aquest entorn, no se sent part d’aquestes interaccions. I tampoc ho vol. La idea de convertir-se en una de les moltes que comparteixen aquesta experiència la fa sentir angoixada.
El pes de les expectatives
La realitat d’aquesta sala és un recordatori constant del seu patiment. Les cares cansades i les samarretes desgastades de les mares que l’envolten reflecteixen una lluita que ella no vol viure. Se sent atrapada entre la seva imaginació d’una maternitat idealitzada i la crua veritat que observa cada dia.
Una atmosfera opressiva
L’entorn és monòton i opressiu, amb un groc que, lluny de ser alegre, es transforma en una tonalitat pesada i desoladora. Les parets del semisoterrani semblen absorbir tota la llum, creant un ambient que soscava la seva ànima. Sense finestres que connectin amb l’exterior, es troba atrapada en un món que no vol.
El desig de desconectar
Sota aquesta pressió, la mare es troba incapaç de fer una de les coses que més li agradaven: llegir. El simple acte de sostenir un llibre se sent impossible, amb les mans ocupades en aquesta nova rutina. Observa les altres mares que, amb una sola mà, semblen dominar la tecnologia, mentre ella es tanca en el seu silenci.
Preguntes sense resposta
La seva ment està plena de preguntes que no pot respondre: ‘Ja ha arribat?’, ‘Tot bé?’, ‘I tu, com et trobes?’. La falta de respostes la fa sentir més sola que mai, atrapada en un laberint emocional que no ha escollit. I així, la seva realitat es converteix en una lluita interna, on les esperances i les pors es barregen en cada instant.