La Promesa d’una Vida Millor
Eudald es prepara per afrontar un últim viatge al banc, carregat amb la por de l’inevitable. La seva motivació és clara: la seva difunta esposa, Rosita, li va demanar que mai es quedés sense un sostre. Amb aquestes paraules gravades a la seva ment, l’Eudald es dirigeix cap a l’entorn que tant temor li provoca.
Un Moment de Reflexió
Enmig del camí, el pes de la seva realitat li resulta insuportable. De sobte, les seves cames es neguen a continuar. S’asseu a la vorera, el fred del terra li aporta una sorprenent sensació de calma. Amb els ulls tancats, se sent observat, però no li importa. En aquest moment de vulnerabilitat, prefereix que el confonguin amb un home caigut, no amb un que ha perdut la seva batalla.
Un Nou Començament a l’Hospital
L’ambulància el transporta a l’hospital, i, en comptes de lluitar contra la seva situació, Eudald s’ofereix a veure la vida des d’una nova òptica. La seva experiència al carrer l’ha deixat amb una tranquil·litat que no havia sentit en anys. De fet, la idea de la mort ja no l’espanta, sinó que l’allibera d’angoixes.
La Comèdia del Tanatori
Al tanatori, Eudald assumeix el seu rol amb una naturalitat sorprenent. S’imagina que, si obrís els ulls, seria un acte de falta de respecte per aquells que es preocupen per ell. Només quatre vells, amics seus de les partides de cartes, s’hi troben. Eudald es somriu interiorment, pensant en com ells han estat els seus companys en aquesta vida.
El Moment de la Veritat
La cerimònia d’enterrament s’acosta, i una idea atrevida creix dins seu: per què no fer-se el ressuscitat? Però abans que pugui fer res, el so de la terra colpejant la tapa del taüt el fa reflexionar. Accepta la seva sort, recordant la promesa de la Rosita. La seva tranquil·litat es converteix en una forma de llibertat, una que mai havia imaginat que trobaria.
Una Nova Perspectiva
Amb un somriure als llavis, Eudald es reconcilia amb el seu destí. No està sol, i, de fet, no s’ha quedat sense sostre. La idea de viure sense la pressió de perdre-ho tot el fa sentir en pau. Amb cada pensament, recorda que el veritable sostre no és un sostre físic, sinó el record de l’amor que el guia.
