La Vida a la Penombra
A les parets fredes i desolades d’una presó, un poeta recorda la frescor d’un temps perdut, on l’alegria de la infància brillava amb força, aliena a la duresa del present. La vida començava a gestar-se enmig de la misèria més profunda, un batec que omplia el pit de la seva mare d’esperança, mentre la desesperació i el fred s’apoderaven del cor del seu pare.
La Abraçada de la Maternitat
La mare, amb el temor gravat a la seva mirada, abraçava el seu fill amb força, desitjant que el seu fill no temés els ressons de la guerra que ressonaven fora de la finestra. Tot i la foscor que envoltava l’habitació, el rostre del nen, il·luminat per la innocència, brillava amb una felicitat pura, un centelleig que desafiava la por que l’envoltava.
La Dansa de les Estrelles
Mentre les estrelles dansaven al cel i la lluna guardava silenci, la mare s’aferrava al seu fill, plorant en silenci pel temor que la guerra pogués arrabassar-li la seva infància. Amb les galtes humides, elevava una pregària perquè el seu petit no es convertís en un orfe trist, com tants altres que havien perdut casa seva.
L’Esperança als Ulls del Nen
Els ulls de l’infant, sense conèixer encara l’horror de la violència, reflectien una calma que desarmava la por de la seva mare. Cada somriure seu era un raig de llum que il·luminava la penombra, un recordatori que, malgrat tot, la vida seguia el seu curs. El poeta anhelava que el seu fill no conegués mai la duresa de l’opressió, que la seva pell estigués sempre fora de perill de la violència que amenaçava la seva existència.
El Desig de Llibertat
Amb l’esperança que el seu fill gaudís d’una vida lliure de patiment, el poeta volia que la guerra esdevingués un ressò llunyà. Anhelava que el seu petit pogués conèixer sabors més enllà de la ceba, que la seva ànima fos tocada només per l’amor i no pel mal d’un món esquinçat.
Paraules que Dejan Huella
Enmig del seu patiment, el poeta plasmava el seu anhel al paper, deixant que les seves paraules fluïssin com un riu d’emocions. Tanmateix, la desnutrició i la desesperança el consumien, i la seva veu s’apagava lentament, mentre el seu fill es convertia en el símbol d’una esperança que havia de perdurar. Les paraules d’amor que dedicava al petit quedarien gravades en aquest paper, un testimoni de la seva lluita per un futur millor.
Una Reflexió al Silenci
Així, mentre el vent bressolava el bressol del nen, el poeta somiava amb un món on la guerra fos només un record distant i on l’amor pogués florir a cada racó. La vida, en la seva forma més pura, havia de prevaler, i el ressò de les seves esperances havia de ressonar a cada nota de la música que omplira les nits estavellades.