Un procés que va començar fa més d’una dècada
El procés català és un terme que s’utilitza per referir-se al moviment polític i social que va sorgir a Catalunya després de la sentència del Tribunal Constitucional que va retallar l’Estatut d’Autonomia el 2010. Des de llavors, el procés ha tingut diferents fases, moments clau i actors principals, que han marcat el seu desenvolupament i el seu desenllaç. Però, quan es pot dir que el procés ha acabat? Hi ha una resposta definitiva a aquesta qüestió?
Els fets que van marcar el procés
Si fem una mirada enrere, podem identificar alguns esdeveniments que van tenir un impacte significatiu en el procés català. Alguns d’ells són els següents:
La llei d’amnistia
Aquesta setmana, la comissió de Justícia del Congrés dels Diputats ha aprovat la llei d’amnistia, que té com a objectiu posar fi a les causes judicials derivades del procés. Aquesta llei, negociada pel ministre Félix Bolaños amb ERC i amb menys contacte amb Junts, pretén tancar el capítol repressiu i obrir una nova etapa de diàleg polític. No obstant això, la llei encara ha de superar diversos tràmits i obstacles, i no garanteix que les causes que van originar el procés desapareguin.
La investidura de Pedro Sánchez
El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, va aconseguir la seva investidura gràcies al suport d’ERC i Junts, els dos partits que van impulsar el referèndum de l’1-O, tot i les seves discrepàncies estratègiques i la seva falta d’unitat. A canvi, Sánchez es va comprometre a reactivar la taula de diàleg entre els governs i a respectar els resultats de les eleccions catalanes. Aquest acord va suposar un canvi de paradigma respecte a l’etapa anterior, marcada per l’aplicació de l’article 155 i la intervenció de l’autogovern català.
La renúncia a investir Puigdemont a distància
Un dels moments més tensos del procés va ser quan el Parlament de Catalunya va haver de decidir si investia o no Carles Puigdemont com a president de la Generalitat, després que aquest fugís a Bèlgica per evitar la seva detenció. Finalment, es va optar per no investir-lo a distància, per evitar una nova aplicació de l’article 155 i per facilitar la formació d’un nou govern. Aquesta decisió va generar un fort debat intern entre els partits i les entitats independentistes, i va evidenciar la divisió entre la presó i l’exili.
La declaració d’independència fallida
El 27 d’octubre del 2017, el Parlament de Catalunya va aprovar una declaració unilateral d’independència, que no va tenir cap efecte pràctic ni reconeixement internacional. Aquesta declaració va ser la resposta a la negativa del govern espanyol a negociar una sortida política al conflicte, després de la celebració del referèndum de l’1-O, que va comptar amb una participació del 43% i un suport del 90% a la independència. La declaració d’independència va suposar l’inici de la repressió judicial i policial contra els líders del procés, i la intervenció de l’autonomia catalana.
La suspensió de la independència
El 10 d’octubre del 2017, el president Puigdemont va compareixer al Parlament per assumir els resultats del referèndum de l’1-O, però va proposar suspendre els efectes de la declaració d’independència per obrir una etapa de diàleg amb l’Estat. Aquesta decisió va sorprendre a molts sectors de l’independentisme, que esperaven una proclamació efectiva de la república catalana. Puigdemont va intentar així una mediació internacional, que no va arribar mai, i va buscar una sortida pactada al conflicte, que tampoc va prosperar.
L’aturada de país del 3-O
El 3 d’octubre del 2017, dos dies després del referèndum de l’1-O, Catalunya va viure una aturada de país multitudinària, en protesta per la violència policial exercida per les forces de seguretat de l’Estat per impedir la votació. Milers de persones van sortir al carrer per mostrar el seu rebuig a la repressió i el seu suport a la independència. Aquesta jornada va ser un dels moments més emotius i simbòlics del procés, però també va marcar el final d’una mobilització social sostinguda i massiva.
Un procés que no té data de caducitat
Com es pot veure, el procés català ha estat un fenomen polític complex, dinàmic i canviant, que no es pot reduir a una data o a un fet concret. El procés ha tingut diferents etapes, actors i escenaris, però també ha tingut unes causes profundes i estructurals, que no han desaparegut amb el pas del temps. El procés, doncs, no ha mort, sinó que ha evolucionat i s’ha adaptat a les circumstàncies. El procés, en definitiva, és el reflex d’una societat catalana plural, diversa i viva, que reclama el seu dret a decidir el seu futur.