Un poder sense vernís
Si mirem les portades dels diaris, ens adonem que la justícia espanyola ha esdevingut l’ombra que plana sobre la nostra existència, com ho va ser l’exèrcit en els segles XIX i XX. Així com fins a la Guerra Civil els partits i les ideologies depenien del favor dels militars per tirar endavant, ara sembla que els polítics no poden fer res sense el beneplàcit dels jutges. El leviatan espanyol ha perdut la seva última capa i, sorprenentment, el que queda al descobert no és un braç armat o un cap coronat. El que queda és, simplement, una visió del món en què Catalunya no té cabuda, ni com a adversari ni com a qüestió.
Un problema sense solució
Tot el drama, i tota la frustració que genera la situació de la llengua, o l’efecte de les onades migratòries, té més a veure amb aquesta revelació que no pas amb la realitat que es critica o que s’intenta amagar de forma vulgar. El que frustra i el que espanta al català mitjà és haver de reconèixer que l’existència de Catalunya és incompatible amb l’essència mateixa del Dret espanyol. Pot semblar que exagero. Però encara recordo la confiança que la justícia dictada per Madrid inspirava als catalans independentistes en l’època del cas Pretoria o de la confessió de Jordi Pujol. Ara, ni tan sols tenir pocs fills o escriure en castellà, o preocupar-se dels pobres del món, servirà per amagar el problema.
Un conflicte sense refugi
Ara s’apreciarà amb tota la duresa, i amb tota la ferotgia, que Catalunya no té remei tècnic, i que les excuses moralistes de l’esquerra no proporcionen cap ampar, ni col·lectiu ni individual. De moment la idea del conflicte fa més por que la mateixa idea de l’extinció, encara que de vegades sembli el contrari. La fragmentació de l’espai polític convergent en tres o quatre faccions encapçalades per titelles de l’antic règim és un intent desesperat de contenir el pànic que provoquen les actituds del món de la justícia. L’anomenat imperi de la llei és l’ànima codificada del poder i la seva actuació no ens havia recordat mai tan clarament que, en últim terme, l’únic que importa són els atavismes sobre els quals es va construir l’Estat.
Una lluita sense final
Catalans i castellans hem arribat esgotats al darrer estadi de la lluita nacional. En el segle XIX, els militars van prendre les regnes de la política amb el pretext de donar estabilitat a la Corona i la van acabar enviant a l’infern durant 40 anys. Aquest cop els cossos de l’Estat no en tindran prou de prescindir del rei per dominar Catalunya. L’1 d’octubre va deixar massa clars els límits democràtics de la violència física, i també les limitacions literàries de l’Escuela de Barcelona. Ara es veurà que el llenguatge jurídic és l’última trinxera de l’Estat i que la justícia espanyola està abocada, per la seva pròpia naturalesa, a liquidar la nació catalana, encara que sigui a costa de perdre el prestigi i la independència en favor d’un poder superior, com li va passar a l’exèrcit, després del franquisme.
Un mirall sense sortida
En aquest sentit, m’ha sorprès que Xavier Pla hagi convidat Ignacio Peyró i els joves seguidors de Clara Ponsatí a parlar sobre el jo polític, en la literatura, en el seu simposi d’Olot. La idea que l’amic de Javier Cercas escenifiqui un diàleg de lletraferits entre l’escriptor que confegia els discursos de Rajoy i els escolanets de Ponsatí m’ha fet pensar en un grup de mòmies egípcies fora dels seus sarcòfags fent veure que l’època dels faraons no ha passat. Els gestors de la cultura, igual que els gestors de la política, cada dia recordaran més els cortesans descreguts d’aquell conte de Poe que es titula la Màscara de la mort roja. Només s’ha de veure la sorpresa que han donat els jutges espanyols als dirigents del PSC, quan ja es veien gestionant la pau de l’amnistia.
En el món oficial tothom sap quina és la situació, però no sembla que ningú la vulgui mirar de cara perquè ningú no creu que es pugui fer res per intentar resoldre-la. Així doncs, passaran anys, o dècades, o fins i tot algun segle fins que hi hagi un vencedor, però com els personatges del conte de Poe no tenim escapatòria. El conflicte entre Catalunya i Espanya ha arribat al darrer assalt i em sembla que un dels dos bàndols morirà d’un ensurt, ni tan sols d’un tret, quan es vegi reflectit en el mirall de la història: “I cadascú va morir en la desesperada postura de la seva caiguda —va escriure Poe—, i la tenebra, la ruïna i la mort roja van imposar sobre el regne del príncep Prosperus el seu domini il·limitat”.