Un viatge a través de la narrativa juvenil
La sèrie ‘Adolescència’ de Netflix ha capturat l’atenció del públic, especialment entre els pares d’adolescents. Aquesta producció no només destaca per la seva excel·lent realització tècnica, sinó també per les actuacions memorables d’Owen Cooper i Stephen Graham, qui interpretant el fill i el pare, respectivament, aporten una profunditat emocional a la trama. Recomano veure-la, preferiblement amb els vostres fills, per obrir un debat sobre temes tan complexos com l’agressió i la responsabilitat.
La víctima: un absent notable
Malgrat la qualitat de la sèrie, cal abordar les seves mancances. Un dels aspectes més controvertits és l’absència de la perspectiva de la víctima, que queda eclipsada. Encara que es fa referència al seu dolor a través d’amigues, mai es mostra la seva experiència directa, cosa que limita la comprensió del seu sofriment. En contrast, la sèrie se centra intensament en les conseqüències que l’agressor i la seva família afronten, deixant en un segon pla la veritable gravetat del trauma de la víctima.
Entenent l’agressor
L’elecció de no mostrar la perspectiva de la víctima pot ser vista com un intent valent de centrar-se en el que porta un adolescent a convertir-se en un agressor. Això implica explorar les arrels d’una violència que s’alimenta de dinàmiques patriarcals, un sistema educatiu fallit i l’impacte corrosiu de les xarxes socials.
Les xarxes socials: un tema superficial
Un dels punts febles de ‘Adolescència’ és la seva superficialitat en el tractament de les xarxes socials. En lloc d’explorar les seves implicacions profundes, la sèrie les presenta com un mal inevitable que afecta els adolescents. No s’analitza adequadament el paper de les corporacions tecnològiques que s’aprofiten d’aquesta dinàmica, deixant de banda la discussió sobre la responsabilitat que tenen en la propagació de discursos perjudicials.
El paper dels educadors
L’escenari escolar que ‘Adolescència’ pinta és desolador. Els mestres apareixen com figures derrotades, sense recursos ni motivació, cosa que condueix a una percepció de l’educació com un camp de batalla sense espai per al diàleg. Aquest retrat no només és reduccionista, sinó que també ignora els mestres dedicats que lluiten cada dia per fer una diferència positiva.
Una mirada crítica a la societat
La sèrie, malgrat ser una obra de ficció, té un paper significatiu en la construcció del discurs social. No es pot passar per alt que, a través de la seva narrativa, ‘Adolescència’ pot influir en la percepció pública sobre la violència i l’educació. La responsabilitat de representar de manera justa la complexitat del món juvenil és fonamental, ja que la ficció també pot contribuir a la construcció de models de societat.
El poder de la narrativa
La forma en què ‘Adolescència’ explora els temes de la violència i l’agressió ens convida a reflexionar sobre el món en què vivim. Les omissions i les interpretacions que fa la sèrie poden tenir un impacte real en la manera en què els espectadors perceben la realitat, posant de relleu la necessitat d’un debat més profund sobre aquests temes.