Un Diumenge Diferent: Dansa i Reflexió
Mentre dos dels clubs de futbol més emblemàtics es disputaven un nou capítol de la seva rivalitat, a pocs minuts d’allà, la Sala Pina Bausch del Mercat de les Flors acollia una experiència artística que transcendeix l’esport. ‘Mónica’, una obra de Federico Vladimir i Pablo Lilienfeld, va atraure un públic divers amb la seva barreja de nudisme, art visual i homenatges familiars.
Un Escenari Ple d’Emocions
La sala, transformada en una galeria efímera, va oferir un ambient càlid i íntim. L’obra explora les vides de les dues mares dels creadors, totes dues anomenades Mónica, que comparteixen una història de migració i adaptació. A través de la seva narració, l’obra ens transporta a les experiències viscudes per aquestes dones que van créixer a l’Argentina i van acabar trobant un nou començament a Espanya.
Històries de Vida i Art
Amb un fons que rememora el passat, la peça presenta una mirada única sobre la maternitat i la creativitat. Les mares, amb orígens diversos, van viure realitats que van influir en les seves trajectòries professionals. Una va esdevenir dentista, mentre que l’altra va dedicar la seva vida a l’art. Les seves experiències es reflecteixen en les obres que es mostren a l’escenari, amb un estil que combina el naïf i un surrealisme amable.
Un Viatge entre el Kitsch i la Introspecció
L’obra, que incorpora elements de musical, es desenvolupa amb una combinació de vídeo i performances en directe. Tot i que les idees són brillants, la seva execució pot semblar desigual, amb moments que necessiten una major precisió tècnica. No obstant això, les reflexions sobre la mirada i l’absència esdevenen els veritables protagonistes de la narració.
La Rebel·lia de les Mares
Les veus de les mares ressonen en la peça amb un missatge potent: no necessiten ser mirades per validar la seva existència. Això es converteix en un mantra que desafia les expectatives i representa una nova forma de percebre la maternitat. Les anècdotes que comparteixen aporten una dimensió més rica a l’obra, destacant la importància d’honorar les seves històries.
Un Final que Convida a la Reflexió
Amb una durada que pot semblar excessiva, l’obra culmina amb una cançó que fusiona el personal amb el simbòlic. La frase ‘No te dejes significar’ es converteix en un recordatori de la importància de la individualitat. Així, ‘Mónica’ es presenta com una carta d’amor a totes les mares, recordant-nos que, al final, elles són les veritables creadores de la vida.
A través de la dansa i l’art, Federico i Pablo ens regalen una visió renovada sobre la maternitat, un tribut que ressona en el cor de tots els que han estat influenciats per les seves mares, recordant que cada història és única i digna de ser celebrada.
