La Catedral de València: Un Oasi de Tranquil·litat Perdut
En temps passats, abans que les hordes de turistes envaïssin els murs, la catedral de València era un recés de pau. Era un lloc on un podia submergir-se en un torrent de llum i espiritualitat, com si fos una obra mestra de Claude Monet, impregnada de la mateixa pau celestial que emana dels seus temples.
Les catedrals, dissenyades per commoure el més profund de l’ésser humà, busquen provocar una sorpresa interior i, si és possible, despertar o enfortir la fe. El pintor Pepe Sanleón també va plasmar aquesta sensació d’èxtasi a les seves obres, on traços entrellaçats intentaven capturar l’atmosfera etèria que envoltava aquests santuaris.
Recordo entrar a la catedral per la porta dels Ferros i trobar refugi a la capella del Sant Calze. Allà, admirava les gruixudes cadenes que penjaven de les parets, testimoni del triomf de la flota d’Alfons el Magnànim a la conquesta del port de Marsella.
Em divertia la juxtaposició irònica d’aquestes proves de victòria militar al costat del Sant Calze, símbol de pau i humilitat. Perquè aquestes cadenes de cinquanta metres també explicaven la història del saqueig i l’incendi que van assolar Marsella, del pànic i la massacre dels habitants indefensos.
Endinsant-me a la Seu, abans que els frescos de Paolo di San Leocadio veiessin la llum, l’interior no suscitava gaire interès. Però de sobte, a la girola, apareixia la relíquia del braç de Sant Vicenç, marcit i recargolat.
Un diminut avantbraç, conservat en una urna i tènuement il·luminat, captivava la meva imaginació adolescent i demostrava l’eficàcia del miracle. Si Sant Vicenç Ferrer era el sant dels miracles quotidians, el Màrtir se’m presentava com una figura molt més espectacular.
Intentava visualitzar el seu turment, torturat, rostit en una graella i després abandonat en un abocador, on els animals el van preservar. Finalment, llançat al mar en un sac, lligat a una roda de molí, cosa que no li va impedir tornar miraculosament a la platja poc després.
Aquest braç de Sant Vicenç de la Roda era, en certa manera, el millor testimoni de fets màgics i indiscutibles.
Després m’agradava envoltar l’absis i sortir per la porta de l’Almoina. Però abans, m’aturava a la solemne tomba d’Ausiàs March, l’únic escriptor enterrat a la catedral. Molts feligresos ja no llegien ni ho entenien, però aquest fet em parlava en veu baixa de com la nostra llengua va ser estimada i valorada, fins al punt d’enterrar el nostre poeta en un lloc tan eminent i distingit.
Amb l’ànima commoguda per aquests pensaments, mirava poc després per la finestra enreixada cap a l’interior de la basílica i saludava la Geperudeta, barrocament adornada i coronada.
La Geperudeta: Una Bellesa Oculta?
Fa uns dies, vaig tornar a la catedral i vaig recordar aquells sentiments. I vaig pensar que, igual que havien tret a la llum la bellesa dels olis de Leocadio retirant la volta barroca, potser haurien de fer el mateix amb les vestidures que cobreixen la imatge de la Verge.
Ens trobaríem amb una bella escultura gòtica, d’estil francès, originalment jacent, realitzada per a la confraria de la Casa dels Bojos i Innocents el 1414, que s’encarregava d’enterrar els cadàvers abandonats o dels ajusticiats, cossos ‘desemparats’ que ningú no reclamava .
Sobre el taüt d’aquests dissortats, es col·locava aquesta Verge, com acollint-los al seu si.
Ja el 1972, Manuel Sanchis Guarner advertia que “la restitució de la imatge no és una tasca fàcil, però caldrà intentar-la algun dia”. I afegia: ‘al seu dia, la Mare de Déu de Montserrat també va estar barrocament embolicada amb brodats, puntes i corones’.
Sanchis Guarner advocava per retirar ‘els deplorables afegits triomfalistes que la desfiguren’ i tornar-la al seu aspecte original, traient-li els sumptuosos escapularis i mantells brodats, la corona de pedreria, ‘la deplorable perruca postissa’ de cabell natural, el pedestal barroc. .. Al capdavall, tanta intervenció al llarg dels segles ha adulterat i deformat greument una bella talla gòtica que, sense tants afegits, brillaria amb la seva pulcra i natural puresa.
Fins i tot el Nen que actualment reposa sobre el braç esquerre és una obra recent de l’escultor Carmelo Vicent, realitzada el 1964 (vegeu ‘El pagès de Carmelo Vicent’), sense cap interès artístic.
La Indiferència Turística: Una Trista Realitat
Val a dir que les multituds de turistes passen per davant de tot això sense comprendre gran cosa, mirant-ho tot amb respectuosa indiferència. És natural: veuen cadenes, el braç de Sant Vicenç de la Roda, el Sant Calze, la devoció dels valencians per la Geperudeta, sense aprofundir en absolut.
Pel que fa a la tomba de March, ningú no la mira. Jo sóc aquell que em dic Ausiàs March, proclamava orgullós el poeta… Però, qui és aquest per a tota aquesta gent? Fins i tot, qui és aquest per a nosaltres, el poble valencià?
