La cultura de la responsabilitat a la societat catalana
Si algú segueix les xarxes socials, pot haver percebut que una de les indústries més pròsperes a casa nostra és la de la producció de paper de fumar. Els catalans són especialistes en el seu ús, i en el sector independentista/ sobiranista/ nacionalista encara més. Aquest ús ens fa ser exigents amb els altres i indulgents amb nosaltres mateixos, és un esport que molts catalans practiquen amb fruïció i que consisteix a culpar sempre els altres. A vegades adoptem un posat pontifical del “jo ja ho deia”, una reminiscència infantil que fa que es desvii la responsabilitat cap a l’entorn, la societat, el sistema… qualsevol col·lectiu o tòtem que ens alliberi d’un sentiment de responsabilitat pròpia.
La necessitat de consolidació
Hi ha especialistes de la centrifugació, i n’hi ha que fins i tot ho han adoptat com a marca d’identitat corporativa i partidista. Ara, així els hi va. En una situació d’urgència, potser cal apuntalar primer les bases pròpies, fer entenedor el missatge i tornar a les qüestions bàsiques. Aquelles qüestions que es resumeixen tan bé en el lema: llengua, cultura, país. Abans d’eixamplar em sembla que cal consolidar. Consolidar endins i enfora. Consolidar tornant a fer comuna i atractiva la catalanitat. Consolidar buscant consensos de país, que, en altres èpoques, havíem sigut capaços d’assolir. Però per a fer això, cal menys paper de fumar i més arremangar-se i picar pedra, i això costa més.
La responsabilitat individual i col·lectiva
Caldrà continuar picant pedra, aixecar-se cada matí i fixar-se objectius possibles i engrescadors, ja que ningú no farà la feina per nosaltres. És necessari deixar de gastar paper de fumar i acabar amb l’eterna divisió dels qui es consideren del mateix camp.
