Estimada Isabel
Estimada senyora Díaz Ayuso, d’ara endavant Isabel, encara que no tinc, ni tindré, la confiança d’una eminència política com vostè. Ho faig, si em permet, per estalviar caràcters en un text que té les paraules explicades.
Una Nova Generació Política
Vostè, Isabel, té tot allò en què somien els polítics de nova generació: bona imatge, bons assessors d’imatge i Miguel Ángel Rodríguez, àlies MAR, com a eficaç cap de gabinet. Sé que em dirà que m’oblido dels seus innegables dots comunicatius, i també polítics, però és un oblit sorgit del dubte.
Una Perspectiva Crítica
Quan l’escolto, tinc la sensació que li canten el discurs. Això també els passava als actors veneçolans quan rodaven els famosos culebrons. No sé si recorda, Isabel, que alguns d’aquests mediocres actors solien repetir paraules quan recitaven el text davant de la càmera i vaig saber, uns anys més tard, que el problema era del micròfon que portaven dissimulat a l’orella.
Suggeriments per al Futur
Com ja intuirà, vostè no em cau ni bé ni malament, sinó tot al contrari, encara que, quan l’escolto, sento certes ganes d’enviar-la a fregir espàrrecs. Serà pel to de superioritat moral, tan típic de qui té els tres poders de l’Estat com rottweilers guardians.
Reflexió sobre Nacionalismes
Vostè és madrilenya de pedigrí. Crec que és del barri de Chamberí i membre d’una família dedicada al negoci farmacèutic, encara que li agrada clamar aquella frase tan manida i repetida com una gota xinesa que diu que a Madrid ningú és de Madrid. Un eslògan que queda bé, però que és mentida, perquè vostè fa nacionalisme madrileny entenent que Madrid és Espanya com un fet diferenciador cap a comunitats que econòmicament i culturalment el molesten.
Admiració per la Trajectòria Política
El que sí que l’admiro és la seva carrera política meteòrica. En 9 anys, del 2010 al 2019, va passar de community manager del Pecas, el gos d’Esperanza Aguirre, la seva mentora moral, a presidenta de la Comunitat Autònoma de Madrid.
Adéu
De tota manera i com que no imagino la meva vida sense el confort de les seves paraules, m’agradaria dir-li adéu amb les famoses paraules de Xavier Trias, però li diré, simplement: a fer vent.
