Introducció
Dins de Matrix, un fenomen conegut com a déjà-vu és una anomalia que revela una fallada en el sistema. La sensació que alguna cosa no quadra és productiva: et fa prendre la píndola vermella, escapar del món de les mentides i unir-te a la resistència. Però ningú explica què passa quan tens un sentiment de déjà-vu després d’haver escapar del Matrix. Parlem de “finançament singular” perquè és l’única expressió que han trobat que no sembla haver estat utilitzada des del 2012, ara que el país torna a debatre sobre balanços fiscals, principi d’ordinalitat i “tenir la clau de la caixa”. Atrapats entre el déjà-vu d’un nou intent pseudofederal i un nou intent de dur a terme un Procés, la pedra que caldria fer rodolar a dalt de la muntanya pesa una tonelada. El fet que Artur Mas estigui impulsant la creació d’una llista unitària és com despertar d’un malson dins d’un altre malson que pensàvem que només passava a les pel·lícules. És simplement per vergonya que ningú s’atreveix a pronunciar les paraules “tercera via”.
Com evitar la repetició
Com escapar de la repetició és un tema conegut en la filosofia de la història. Hegel ho veia com un senyal de progrés: afirmava que els grans esdeveniments i personatges de la història es repeteixen dues vegades perquè hi ha un cert sentit més enllà del caos i certs principis fan força per resoldre les contradiccions heretades del passat. Fins i tot si no hi ha un progrés material, les repeticions mai serien del tot idèntiques si hi ha un augment de l’autocognició. En canvi, Marx va donar-hi una visió més amarga, amb la famosa idea que la història es repeteix, sí, però primer com a tragèdia i després com a farsa. Per a Marx, la sensació de comèdia que provoquen les segones parts dolentes és sàvia perquè lluita contra la trampa del progrés: per avançar, la història necessita autèntiques revolucions, sinó tot pot retrocedir.
Mantenir la frescor en la redacció
En tots els casos, l’objectiu és extreure les lliçons per a la nostra causa i esperar que la farsa sigui protagonitzada pels altres. En el camp independentista, la idea és que els partits i les idees processistes han de caure completament perquè finalment es produeixi la regeneració tan desitjada. Mentre noms com Artur Mas, Oriol Junqueras, Carles Puigdemont i Marta Rovira segueixin sent els protagonistes de la conversa, significa que encara no hem deixat de votar-los prou. En el camp processista, l’esperança és que el PSC reveli una vegada més la seva condició de partit d’obediència espanyola, perquè a l’hora de fer autonomisme, el postpujolisme de centre-esquerra o el postpujolisme de centre-dreta sempre seran millors. En el PSC no hi ha cap projecte de país, però la confiança en el ridícul dels altres està justificada i Illa sap activar els instints catòlics del país per fonamentar un llarg període de contrició pels excessos independentistes.
Conclusió
En tots els casos, el que ha desaparegut és l’inoblidable momentum de Quim Torra. Sigui quina sigui la facció, s’imposa la sensació que ara la història es troba en una fase lenta de bany maria i l’escalfor del procés ha neutralitzat la possibilitat d’ebullició durant un temps. És normal que el mateix que li passa a l’independentisme li estigui passant a l’esquerra: ni tan sols amb el neoliberalisme descarnat i evident del PSC d’Illa i Collboni apareix ningú capaç de fer alguna cosa més que esperar. Si pensem en les anàlisis del 15M i del Procés, tothom deia que el que va encendre la metxa va ser la crisi econòmica. El problema de la profecia autocumplida de les teories revolucionàries és que, en un mentrestant que no saps mai quant durarà, pots acabar oblidant les lliçons d’allò que vas jurar que no deixaries que es repetís. En principi, un president socialista insinuant que “apoyará” i Artur Mas demanant una llista unitària hauria de ser prou flagrant per mantenir la memòria ben fresca. Viure en un déjà-vu permanent pot ser molt cansat, però mantenir el rebuig per la repetició banal ben viu serà la millor arma per combatre-la quan torni a ser important.
