Una travessia marcada per la confusió
La meva situació es pot resumir en una sola paraula: desorientat. Aquesta no és una qüestió trivial; em trobo en un moment crucial on les decisions són més necessàries que mai, però la indecisió em paralitza. La meva embarcació, plena de coses innecessàries, s’ha convertit en una càrrega emocional que em fa sentir cada vegada més ofegat.
El dilema dels objectes oblidats
Amb cada objecte que m’envolta, em pregunto: realment necessito tot això? Hi ha vàries andròmines que han estat aquí durant tant de temps que han esdevingut part del meu paisatge quotidià, malgrat que la seva utilitat és un misteri. La idea de desfer-me d’algunes d’elles em provoca una inquietud inusitada.
El pes del passat
Mentre em trobo al capdavant del vaixell, amb el mar a les meves mans, el meu pensament es dispersa. Hauria de gaudir del paisatge que m’envolta i preparar-me per la propera parada, però aquí estic, immobilitzat i esperant una revelació que no arriba. Les decisions pendents em mantenen atrapat en un laberint de dubtes.
Els violinistes i el seu motí imminent
Amb el pas dels dies, la situació es torna cada cop més insostenible. Els músics que vaig contractar semblen estar preparant un motí. Fa temps que no els sento tocar, i el silenci es fa pesat. La seva inquietud és palpable; els hi deuen uns diners que s’acumulen com les onades que amenacen el meu vaixell.
Un contracte inesperat
Recordo com els vaig trobar un matí qualsevol, navegant entre anuncis. Aquella frase enganxosa em va atreure: ‘Posem música al teu naufragi!’ Em vaig deixar portar i els vaig contractar sense pensar en les conseqüències. Ara, el seu soroll constant es barreja amb el cridar de les meves preocupacions.
La lluita per la supervivència
La tensió a bord és insuportable. Els violinistes s’aproximen, exigint el que els deu. La por a l’enfonsament es fa més real amb cada petició. Miro al meu voltant, buscant una solució, un pla que em pugui ajudar a restablir l’equilibri del vaixell.
Reorganitzar el vaixell
Un dels violinistes suggereix redistribuir el pes del vaixell. La seva idea em fa reflexionar. Potser és hora de començar a moure les coses, de fer un acte de purificació. Amb una mica d’ajuda, comencem a reordenar l’espai, a eliminar el que no necessitem. I, sorprenentment, el vaixell comença a reflotar.
Un nou començament
Amb cada moviment, em sento més lleuger. La càrrega emocional es dissol, i amb ella, la meva indecisió. El vaixell es reanima, i per primera vegada en molt de temps, sento que puc avançar. Potser, només potser, estic a punt de descobrir un nou horitzó.
