Un panorama teatral vibrant
Us anava a dir “No badeu”, perquè quan es publiqui aquesta crítica quedaran només cinc funcions. Però acabo de veure que totes les entrades ja estan exhaurides. El drama contemporani del teatre català. Uns moren d’èxit, els altres moren de fàstic. És una mica el que l’altre dia va declarar el Ramon Madaula a Ràdio Estel, tot i que la nostra solució vindria a ser una mica diferent. El dramaturg Davide Carnevali ha estrenat Retrat de l’artista mort al Lliure de Gràcia, un monòleg protagonitzat per Sergi Torrecilla. O el que vindria a ser el mateix: un actor valencià ens parla de la dictadura argentina sota la mirada d’un autor italià.
El teatre documental: una perspectiva subjectiva
El gènere documental no és mai objectiu ni fiable, com molt bé ens va demostrar l’escriptora i investigadora Mercè Ibarz parlant de Luis Buñuel i Las Hurdes, tierra sin pan (1933). El teatre documental adopta sovint el format de conferència (performativa, evidentment), prenent una o diverses de les seves premisses: l’orador parla en primera persona i s’adreça directament al públic (trencant la quarta paret), hi ha projeccions audiovisuals o testimonis gràfics que il·lustren allò que s’explica, i s’utilitza un to suposadament neutre o divulgatiu. Però no hem d’oblidar que l’escenari és el lloc de la ficció i que tots els actors menteixen per definició. Encara que facin servir el seu nom real.
La frontera entre realitat i ficció
El més interessant d’aquest Retrat de l’artista mort és la manera com es desdibuixa la frontera entre realitat i ficció. Sergi Torrecilla apareix en escena portant una samarreta de La Ruta 40 (la seva companyia teatral), i ens parla de la seva relació professional amb Argentina i el seu teatre. La família de l’actor és castellanoparlant, i ens explica que per a ell les llengües de la ficció són el català i l’argentí, per la seva prosòdia particular. Torrecilla ens parla d’avis republicans, avis falangistes i de dinars de Nadal on regnava el silenci més incòmode. Sense saber ben bé com, arriba un moment que ja ens hem submergit en la ficció: com aquell moviment de càmera de Vanya on 42nd Street (Louis Malle, 1994), on ens adonàvem que ja no estàvem sentint les converses intranscendents dels actors, sinó les paraules de Txékhov.
La reconstrucció de la veritat
Les cartes, les trucades, els mapes i l’aire de detectiu privat que té Torrecilla en alguns moments de l’espectacle em van fer pensar en Asesinato de un fotógrafo, el monòleg de Pablo Rosal que ens recordava que tota escena d’un crim és sempre una posada en escena. Hi ha un moment, quasi màgic, en què la silueta de l’actor es reflecteix en les fotografies que estan sent projectades. “Tota reconstrucció és una ficció”, ens diu Carnevali, en una història a cavall de dos moments històrics: Espanya’ 1939 i Argentina’ 1978. Dos desapareguts, confusions de noms, recerques familiars i pisos d’Airbn’b que pretenen donar la sensació d’una llar. Escenografia de fullola evident (disseny de Charlotte Pistorius) i caixes grans de fusta amb el segell del Piccolo de Milà, el teatre coproductor de l’espectacle. Davide Carnevali ha representat prèviament aquest espectacle a Alemanya, França i Itàlia, adaptant el text a cada intèrpret que l’ha protagonitzat.
Una experiència intensa
No sé si va ser a causa del meu cansament de divendres al vespre (i el de tota la setmana), però em va costar seguir un text que arriba a sobrepassar, en molts moments, per l’allau d’informació i de dades que no parem de rebre. És allò que, si estiguéssim parlant d’un llibre, ens aturaríem un instant i rellegiríem les dues últimes pàgines. Memòria i mentida, noms reals i pseudònims, Dachau, Argelers, El Camp de la Bota i robatoris de bebès (a banda i banda de l’Atlàntic). Tot això (i més) cap dins d’una funció que, també d’una forma molt hàbil, passa amb gran naturalitat del teatre al museu. El poder de les cartel·les explicatives.
Una oportunitat perduda
És una llàstima que aquest Retrat de l’artista mort, el darrer espectacle programat per Juan Carlos Martel al capdavant del Lliure, hagi tingut una vida de només vuit funcions. Coses que passen al teatre de Barcelona. Estaria molt bé que girés per Catalunya: qui més qui menys té avis falangistes, republicans o familiars o coneguts que van emigrar a l’Argentina. Però el nostre ecosistema teatral té aquestes coses: produïm, produïm, que el món s’acaba. Que les coses neixin i morin sense parar. “I, sobretot, que no girin!”, sembla que pensin alguns polítics i programadors. De vegades tinc la sensació que hi ha una mena de Club Bilderberg català, maligne i secret, que es preocupa que tots els catalans vegin només un cert tipus d’espectacles. No fos cas que els féssim petar el cap.
