Una entrada impactant
La talentosa artista canadenca va fer la seva aparició a l’escenari i va començar el concert tres minuts abans del previst, quan encara quedava un bon nombre d’assistents ingressant al local. Aquest inici contundent va evocar els seus primers passos a la música durant els anys noranta, quan la indústria buscava amb intensitat una cantant de jazz de descendència caucàsica, un àmbit històricament liderat per veus afroamericanes. Per si no n’hi hagués prou, si ella tocava el piano, encara millor… Dècades després, el seu sorprenent èxit, amb 15 milions de còpies venudes i una multitud de guardons internacionals obtinguts, li garanteixen honoraris substancials. Tot i això, la producció musical recent ha mancat d’innovació i arriscament, convertint-se en un estil conservador i repetitiu, mantenint-se dins dels marges del gènere i estirant en excés aquelles lletres que giren entorn del mite -simplista i naïf- de l’amor romàntic.
L’inici del concert
El primer tema de la nit, “Almost like being in love”, és un estàndard que forma part del seu darrer àlbum titulat “This Dream of You”. Amb una veu suau i una cadència calmada, la interpretació semblava voler recrear l’ambient acollidor d’un cabaret o club nocturn, una sensació que es va veure reforçada per la càlida il·luminació en tons vermells i liles. Tot i la humitat que l’obligava a acomodar els seus cabells amb freqüència, l’execució del concert va mostrar una forta seguretat, alliberant un jazz modal de gran intensitat, impulsat per improvisacions intrigants i ritmes sinuosos en clàssics com All or nothing at all, “I’ve got you under my skin” i “Let’s fall in Love”, tots àmpliament reconeguts gràcies a Frank Sinatra, que és indubtablement una de les seves influències més grans. Acompanyaven l’artista en aquesta gira espanyola, el baterista Matt Chamberlain i el contrabaixista Sebastian Steinberg, tots dos amb experiència prèvia al rock alternatiu nord-americà. Aquesta sòlida trajectòria els posiciona com a excel·lents companys d’escena, sent especialment destacat el treball de Steinberg, que ràpidament va captivar el públic amb la seva sofisticació i la destresa dels seus recursos.
Sola sota la lluna
Després d’una primera part plena d’energia que es va allargar durant uns 45 minuts, els músics que l’acompanyaven van abandonar l’escenari i van deixar la diva sola i enlluernada sota la lluna plena que sorgia per l’est. Aquesta presentació en solitari li va oferir l’oportunitat d’interpretar algunes cançons icòniques inspirades en el nostre satèl·lit natural, com “It’s only a Paper Moon”, “Moonglow” i, per descomptat, “Fly me to the Moon”. Aquest petit homenatge a la lluna va crear un moment propici de comunió emocional amb el públic, encara que de vegades la cantant semblava distant, gairebé aliena, i en un estat de somni, especialment en interactuar amb l’audiència, amb un to neutre al que un podria comparar amb les indicacions de seguretat duna hostessa de vol. La seva poderosa veu de contralt té la capacitat d’omplir cada interpretació, però les variacions en el lliurament es tornaven excessivament similars i monòtones d’una cançó a una altra, mentre els solos de piano que solien ser enèrgics es van tornar més predictibles i escassos en expressivitat.
Una fluïdesa decreixent
Amb l’avenç de la nit, el ritme de l’espectacle semblava disminuir i perdre potència. La secció final del concert, sens dubte, va presentar moments de caiguda a l’energia i desvinculació, malgrat l’enorme potencial del seu repertori, que va incloure “Mr. Soul” de Neil Young, “Simple Twist of Fate” de Bob Dylan i clàssics del cançoner ragtime d’Irving Berlin, com “How deep is the ocean” i “Let’s face the music and dance”. La manca de varietat timbrística i harmònica, així com la desacceleració del tempo, van resultar evidents, amb passatges que van decaure a ritmes gairebé sedants de pesadesa.
Un intent de reconnexió
És cert que els sorolls persistents de la vaixella acumulant-se a les barres properes no ajudaven a l’atmosfera, però també és veritat que el seu intent de connectar amb el públic en aquest jazz club imaginari no acabava de fructificar, afectada per un volum moderat, ritmes lents i melodies arrossegades, totes sovint centrades en la recurrent paraula ‘amor’. A banda d’alguns crits aïllats d’incondicionals fans, es percebia una sensació de fredor a l’audiència, que no aconseguia encendre’s ni connectar amb la cantant. Mentre alguns espectadors optaven per retirar-se, donant l’esquena a l’artista, malgrat la nit plàcida que es gaudia.
Un bis que arriba tard
Tot i això, l’artista va intentar una revitalització en un bis que va resultar vibrant, àgil i inspirat, començant amb “Take it with me” de Tom Waits, fent fins i tot una referència a la característicament gutural lírica del cantautor californià. Finalment, l’actuació va culminar després d’un temps considerable d’1 hora i 45 minuts amb “Ophelia”, un antic himne de The Band, interpretat en un registre festiu i animat. Lamentablement, però, ja era massa tard, tant en termes de temps com de possibilitat de redempció.
