La evolución de Llàtzer Garcia como dramaturgo destacado
Llàtzer Garcia ha anat acumulant una impressionant trajectòria a l’àmbit del teatre, consolidant-se com un nom influent en la dramatúrgia contemporània. El seu treball es nodreix notablement de les influències de l’escena anglosaxona i del cinema tant nord-americà com europeu. Això es converteix en un tret característic de la seva obra, on no tem rendir homenatges a les seves inspiracions, com es va evidenciar a la seva peça ‘La pols’, inspirada a ‘A l’est de l’Edèn’ de John Steinbeck, a través de la versió cinematogràfica de Elia Kazan. Així mateix, amb ‘Els somnàmbuls’, estableix una connexió lliure amb ‘Design for Living’ de Noël Coward, esquitxada de picades d’ullet a l’estètica de Godard. El seu interès pel western i el thriller psicològic, com es manifesta a ‘Johnny & Vienna’ i ‘Al final, les visions’, respectivament, són prova de la seva versatilitat i curiositat artística.
Un relat sobre l’amor conturbat a ‘Les mans’
La proposta més recent de Garcia, ‘Les mans’, es presenta a La Villarroel, en el marc del Festival Grec. L’obra aprofundeix en la complexitat de les relacions humanes a través de la història de la Paula, una guionista que es troba a punt del seu primer projecte cinematogràfic, i d’Isaac, l’actor destinat a donar vida a la seva visió. La influència de la col·laboració amb la directora Sílvia Munt és crucial per desenvolupar el conflicte que defineix la trama. La xarxa intrincada d’emocions i decisions arrossega els personatges a un cúmul de desafiaments després que Paula pren la polèmica decisió de substituir Isaac per un altre actor, una decisió que afecta profundament la seva connexió personal i professional.
El reflex duna lluita interna
El drama no aprofundeix en un cinisme trivial; en canvi, revela la profunda vulnerabilitat i les pors compartides entre els personatges. L´obra presenta una mirada intensa sobre una relació amorosa marcada per la imperfecció, que s´acosta a les veritats més crues de la vida contemporània. El subtítol, ‘Una història d’amor imperfecta’, emfatitza aquesta dualitat, aquell constant estira i arronsa entre la creació i l’autodestrucció.
La magistral direcció i la posada en escena
‘Les mans’ destaca no només per la seva narrativa, sinó també pel meticulós enfocament de Sílvia Munt a la direcció. En aquesta producció, elements metaficcionals s’entrellacen, com el so d’una tempesta que acompanya un diàleg essencial, evocant el guió mai realitzat que Paula havia concebut per a la pel·lícula, on Isaac ocuparia el rol protagonista. Aquest joc de poder es converteix en un reflex de les dinàmiques de la vida real, on els personatges lluiten per definir els seus rols en la seva relació i el món artístic que els envolta.
Profunditats emocionals i capes de l’amor
L’actuació esplèndida de Raquel Ferri i Ernest Villegas contribueix a la creació d’un ambient d’alta tensió emocional. La transformació de Paula reflecteix la càrrega que comporta, mentre que Isaac navega entre la contenció i l’expressió de les frustracions. A mesura que avança la trama, tots dos personatges enfronten la incomoditat de ser exploracions d’un mateix i de l’altre, cosa que desemboca en una espiral d’acusacions i malentesos. Aquí, Garcia ens convida a reflexionar sobre la fragilitat de les relacions i com la dependència emocional pot existir juntament amb la necessitat de l’autonomia creativa.
Un llegat de sentiments contradictoris
L’espectacle deixa clar que l’amor mai no es presenta com un sentiment pur, sinó que és un entramat d’emocions complexes. Amb això, l’obra es transforma en un estudi sobre la lluita pel reconeixement personal i els drets sobre la veu artística, mentre els personatges s’enfronten a les ombres pròpies. ‘Les mans’ es converteix així en un viatge introspectiu, que aconsegueix connectar amb l’audiència a nivells profunds. A mesura que sorgeixen les tensions, també apareix una gran veritat sobre la naturalesa humana: l’amor imperfecte, encara que de vegades tumultuós, és allò que dóna forma a les nostres històries i fortaleses.
