Inici » La fascinant història de Tor: una sèrie que captiva milions d’espectadors

La fascinant història de Tor: una sèrie que captiva milions d’espectadors

by PREMIUM.CAT
un castell enfilat en una muntanya amb una vall al fons i muntanyes a la llunyania amb un cel blau, Bernie D'Andrea, mapes de to, una pintura mat detallada, romànic

La sèrie d’èxit que ha conquerit els catalans

La cadència trencada amb què Carles Porta va tancar l’últim episodi de Tor, encara amb la incògnita irresolta de qui va matar Sansa, és part de l’èxit d’una sèrie que ha captivat milions d’espectadors a Catalunya. La gràcia d’aquest producte rau en la saviesa amb què el nostre cronista mortuori nacional ha gestionat la manca de sentència, estenent la temptació del boc expiatori a gairebé tots els habitants d’aquest poblet del Pallars Sobirà que, amb la seva particular antropologia selvàtica, manifesten que qualsevol pot tenir bons motius per acabar carregant-se algú. Però Tor ha triomfat sobretot perquè (a diferència de Crims, una obra destinada a admirar la perícia investigadora dels Mossos) el seu autor ha situat Catalunya en el rol de jurat popular. Els catalans, sobretot els seus polítics, fa anys que reben acusacions de tot crist; finalment, hem pogut fer de justiciers.

Una sèrie que dignifica els personatges locals

A diferència de productes passats de rosca com El Foraster —que tracta la gent del camp com si fossin un munt de memos assilvestrats, pura carn de monòleg—, Tor ha dignificat una sèrie de veïns de pell adusta, mirada perduda i ètica de pura subsistència, connectant-los amb l’essència de mites que trobem a Els sots feréstecs, Solitud o La punyalada. De fet, la condició de jurat popular sempre acaba fent parada a Estocolm, perquè en un entorn com aquest (que als barcelonins els sembla molt llitet, però en què no durarien ni una sola nit) és molt lògic que t’entrin ganes de matar penya. L’èxit d’aquesta sèrie té una certa conya, perquè demostra que als conciutadans sempre els hi entren ereccions quan se’ls planteja una història vertebrada per l’amor exacerbat a la terra, per molt inhòspita que sigui. Posa els mateixos personatges a l’Eixample i ni Déu hauria mostrat tant d’interès.

Una visió diferent de la violència

A casa també ens hem divertit revertint la història dels catalans -víctimes dels fiscals de Vox i d’una judicatura molt fatxa- i adquirint per primer cop la potestat de la justícia. La nostra primera opció sempre han estat els hippies, perquè els comunistes sempre porten mort i destrucció allà on vagin. Alhora, hem exonerat l’extraordinari Palanca, ja que —amb un hegelianisme de pacotilla— opinem que ni ell ni Sansa haurien pogut sobreviure sense la seva rivalitat ancestral. Jutjar sobre les intencions d’un assassí sempre et provoca una caloreta, perquè ens posa a la pell argumental d’un criminal sense haver de compartir les malifetes. Alhora, mentre especulem sobre un assassinat, acabem constatant que fins i tot les accions més terribles poden tenir motius perfectament racionals. Si som una nació com mana Déu, també reclamem disposar d’assassins.

El desig de continuar la sèrie

De fet, jo desitjo que Carles Porta pugui continuar la seva tasca criminòloga per tot el país, perquè necessitem assassins catalans com a aigua del maig. Aquest poble nostre és massa de gent de pau, de ni un paper al terra i etcètera. Ha hagut de venir aquest notable cronista per recordar-nos que podem ser igual de fills de puta que els narcos colombians i les màfies harlemites. Ara que hem entrat de ple al terreny de la violència, jo, de ser director de TV3, encarregaria a Porta una sèrie documental sobre els nostres malfactors més il·lustres, des dels nostres magnífics reis genocides fins als anarquistes de la FAI. Seria una mica grandiós, i així provocaríem que la joventut creixés imbuïda del virus de la violència (no com nosaltres, que entrem de ple en el processisme amb aquesta mandanga del Dragui). Ara que som jurats popular, hem d’anar un pas més enllà i reivindicar els sanguinaris nacionals.

Conclusió

La sèrie Tor ha aconseguit captivar milions d’espectadors a Catalunya gràcies a la cadència trencada, l’enfocament en el rol de jurat popular i la visió diferent de la violència. Dignificant els personatges locals i explorant els motius racionals darrere dels actes més terribles, la sèrie ha despertat l’interès i la fascinació del públic. Carles Porta, el cronista mortuori nacional, ha aconseguit gestionar la manca de sentència de manera magistral, estenent la temptació del boc expiatori a tots els habitants del Pallars Sobirà. Sens dubte, Tor és una sèrie que ha deixat empremta a la televisió catalana i ha demostrat que la violència i la justícia poden ser temes apassionants per al públic.

You may also like

-
00:00
00:00
Update Required Flash plugin
-
00:00
00:00